Conflictes lingüístics

Els conflictes no són, intrínsecament, ni bons ni dolents. Evidencien posicions ideològiques, interessos o sensibilitats diferents. Es poden resoldre de moltes maneres. Civilitzadament o bàrbarament. El fet de no acceptar-ne l'existència, de tapar-los, és només una manera interessada d'evidenciar-los. La ciutat de València, per exemple, era gairebé monolingüe a començament del segle XX. Monolingüe catalana. A començament del segle XXI és també quasi monolingüe. Castellana. Hi ha hagut un procés de substitució lingüística. I un conflicte colgat. Negar-ho és fer trampa. Com en fa Jorge Fernández Díaz quan proclama que “a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic”. N'hi ha a Catalunya i n'hi ha a Espanya respecte a Catalunya. I si el senyor Fernández en té algun dubte, només ha de mirar les imatges de la moció de censura de l'Ajuntament de la Freixeda, a la Franja. El nou alcalde va parlar en català i una gran part dels assistents van abandonar la sala bramant, mentre algú reivindicava a crit pelat el “chapurreao” i el castellà.