Opinió

Desclot

Comoditat, inèrcia, ‘educació'...

Es refe­ria ahir aquesta columna al lli­bre de Joan-Lluís Lluís A cre­ma­llen­gua. Inclou el text una perla fina dedi­cada a la inte­gració de la nova immi­gració. Els cata­lans, en gene­ral, i els de les grans ciu­tats, en par­ti­cu­lar, solen diri­gir-se en cas­tellà a una per­sona des­co­ne­guda. I ho fan encara més si pre­senta trets raci­als que els sem­blen estran­gers. Un negre, un pakis­tanès, un asiàtic, tenen tots els números del bombo per viure en un mono­lingüisme imper­fecte. Per como­di­tat, per inèrcia, per edu­cació –mal entesa–, les pri­me­res con­ver­ses sem­pre es fan en cas­tellà, ni que tam­poc l'enten­guin. Després, si la relació es manté, hi ha allò de: “És que ens vam conèixer en cas­tellà...” I tant! Afirma Lluís: “No par­lar català a un immi­grant és el pit­jor favor que se li pugui fer. I, de retop, el pit­jor favor que es pugui fer al con­cepte d'inte­gració a la cata­lana i, en defi­ni­tiva, a Cata­lu­nya mateix.” Aquesta acti­tud marca la rat­lla entre “els que poden ser fun­ci­o­na­ris i els que no”. És a dir, la de la segre­gació i el gueto.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.