El cost d'un règim

Quan el règim sorgit de la transició pactada amb la darrera dictadura occidental sembla més assentat que mai i controlat socialment i electoral per les capes socials i sectors ideològics més conservadors és, paradoxalment, quan les esquerdes dels seus fonaments es fan més evidents. La recent victòria esclatant del Partit Popular a tot Espanya retorna al poder quasi absolut a la formació nascuda d'Alianza Popular, partit fundat per set ministres franquistes (fet insòlit en qualsevol democràcia europea postfeixista, on en el millor dels casos els responsables de l'antic règim van ser inhabilitats). I pot fer irrespirable Espanya per als sectors més innovadors, les cultures perifèriques i les capes socials empobrides. La institució monàrquica comença a ser qüestionada obertament, trenta anys després de la seva entronització moral orquestrada a l'entorn del fosc episodi del 23-F. Multitud de presumptes o demostrats casos de corrupció esquitxen uns i altres, i toquen també els altres grans partits de tradició democràtica que van beneir el marc de la segona Restauració. És ara que s'ha posat en evidència que el conjunt de l'Estat espanyol ha sofert un procés de modernització sense desenvolupament, assentat sobre la generositat d'un Pla Marshall que els Països Catalans i la UE, amb molta menys importància, han finançat sense res a canvi. La punxada de la bombolla immobiliària i financera i els primers avisos dels límits del turisme de marca blanca han fet baixar del burro una classe política i intel·lectual que, talment com si jugués la roja, bavejava sobre el supòsit de la superació de França en PIB per càpita. I, encara més dolorós, la imatge d'Estat fallit, amb les icones monàrquiques en hores baixes, situa la marca Espanya altre cop per terra. Les multinacionals catalanes de les marques reanomenades espanyoles s'estiren els cabells d'haver fet aquesta aposta de projecció per evitar d'utilitzar el nom condemnat de Catalunya, quan un recent estudi d'Esade mostra com Espanya és un enorme llast per a la marca Barcelona. Hem tornat allà on érem: publicitat francesa del TGV Perpinyà-Figueres amb castanyoles.

I en aquest panorama només destaquen dues excepcions, la basca i la catalana, on continua o es consolida l'hegemonia electoral del centredreta nacionalista amb una oposició d'esquerres molt més forta que a Espanya, però escindida per culpa dels prejudicis estatalistes del PSOE i els seus socis germans o ecocosins.

La història mai NO es repeteix, però de vegades ho sembla. Hom s'imagina els anys d'esplendor de la Primera Restauració amb el bipartidisme dinàstic de predomini ideològic conservador, amb el caciquisme, amb forces emergents nacionalistes de centredreta a Euskadi i a Catalunya, practicant el situacionisme, i una creixent maror de les capes intel·lectuals, obreres, petitburgeses que culminaria en un cop de timó autoritari. I després en la República.

La crisi econòmica global que situa un altre cop Espanya a la perifèria d'Europa és un cop moral per a les capes dirigents espanyolistes similar al de la pèrdua de Cuba i Filipines. El futbol, a l'espera que esclati la seva bombolla, no salva el prestigi nacional, al contrari, mostra que només països poc desenvolupats han d'exercir tanta musculatura esportiva per amagar d'altres deficiències. Davant de les dificultats, els partits del règim, inclosos el PNB i el successor de la Lliga, CiU, poden tenir temptacions d'enrocament en el clientelisme i en l'expulsió del camp de joc de les forces minoritàries que encapçalen el ferment de canvis profunds. El recent episodi de la prohibició del grup a Amaiur i l'acarnissament d'aquests darrers anys sobre ERC són l'evidència que existeix un ells i un nosaltres. Un ells, culminant l'obra del règim de la Segona Restauració i el principi del seu declivi. Un nosaltres, dels que ja vam ser crítics amb el marc excloent de la primera transició i som els moralment legitimats per engegar-ne una de plenament democràtica. El com saber fer-ho, són figues d'un altre paner.