El fill del guanter

Una pel·lícula recent, Anony­mous (2011), del direc­tor ale­many Roland Emme­rich, ha posat de nou sobre la taula el tema de l'autèntica per­so­na­li­tat de Whi­lliam Shakes­pe­are, una d'aques­tes qüesti­ons que han gene­rat una gran abundància de lite­ra­tura però que no sem­bla pas que hagin d'aca­bar-se mai. Ara mateix, el film s'ha estre­nat també a França i, més enllà de la recre­ació espec­ta­cu­lar de l'època i la bona inter­pre­tació, la crítica del nos­tre país veí més aviat l'ha reben­tada: un diari com Le Monde, per exem­ple, ha dit que el direc­tor s'ha inven­tat “una història abra­ca­da­brant”, “que mai no sus­cita real­ment l'interès”. Abans, a Angla­terra, The Guar­dian ja l'havia sen­ten­ciat sense embuts, afir­mant que el film era, sen­zi­lla­ment, “ridícul”... Sigui com vul­gui, el cas és que aquest thri­ller històric, ple d'intri­gues, embo­lics amo­ro­sos i traïcions, ha tin­gut la vir­tu­a­li­tat d'avi­var un cop més el vell debat ina­ca­ba­ble. Diguem només, per situar els lec­tors que puguin estar des­pis­tats, que la tesi de la pel·lícula és que el gran dra­ma­turg era sim­ple­ment un far­sant, si no un estúpid i un anal­fa­bet, i que les seves obres van ser escri­tes en rea­li­tat per Edward de Vere, el dis­setè duc d'Oxford i amant de la reina Eli­sa­bet (inter­pre­tada per Vanessa Red­grave). El ball de noms no és pas cosa recent, és clar: ja és prou sabut que, almenys des de mit­jan segle XIX, s'han donat mol­tes altres iden­ti­tats per­so­nals com a pos­si­bles autors dels dra­mes de Shakes­pe­are –fins a setanta-set!– En aquesta cursa gai­rebé absurda, hi ha des de fa molts i molts anys dos can­di­dats que ocu­pen un lloc de pri­vi­legi: el filòsof Fran­cis Bacon i el dra­ma­turg Chris­top­her Mar­lowe.

He de con­fes­sar que és una història que sem­pre m'ha fas­ci­nat, jus­ta­ment perquè es tracta d'un dels noms més impor­tants de la lite­ra­tura uni­ver­sal, i per això no puc evi­tar d'apro­fi­tar la pel·lícula per par­lar-ne, més encara quan tinc la impressió –nas­cuda no tan sols d'aquest film, sinó ali­men­tada sobre­tot per l'afició moderna a les teo­ries de la cons­pi­ració– que els ren­gles dels par­ti­da­ris d'una autèntica impos­tura van en aug­ment. Tots ells se sumen a noms pres­ti­gi­o­sos que ja pen­sa­ven així, com per exem­ple Sig­mund Freud, Mark Twain, Henry James i Orson Welles, per no par­lar ara d'autènti­ques mul­ti­tuds a les pàgines d'inter­net. Per cert, l'argu­ment de Freud fa força res­pecte: ell tro­bava incon­ce­bi­ble que una per­sona d'extracció popu­lar hagués pogut ima­gi­nar la com­ple­xi­tat de les neu­ro­sis de Ham­let, de la follia de Lear, de l'agi­tació ner­vi­osa de Mac­beth, de la gelo­sia d'Otel·lo... El neuròleg austríac, doncs, ho reso­lia sen­ten­ci­ant: “Gai­rebé m'irrita que ho pugueu sug­ge­rir”...

De fet, els argu­ments tra­di­ci­o­nals a favor o en con­tra de la veri­ta­ble iden­ti­tat del per­so­natge estan per­fec­ta­ment defi­nits i poden resu­mir-se breu­ment. Per exem­ple, en con­tra: ¿com pot ser que el fill d'un mer­ca­der de guants ille­trat, edu­cat en una escola de poble, hagués pogut ser capaç d'escriure tan­tes obres immor­tals? ¿Per què no hi ha cap diari, cap carta, cap manus­crit sig­nat de pròpia mà per William Shakes­pe­are? ¿Com pot ser que un home que mai no va visi­tar Itàlia hagués pogut des­criure tan fidel­ment ciu­tats com ara Verona, Siena, Màntua, Florència o Pàdua? O bé a favor: és un fet que el nom de l'autor anglès apa­reix en trenta de les edi­ci­ons ori­gi­nals de les seves peces. Que, encara en vida, va ser citat per catorze dels seus pars. I que, just després de morir, diver­sos amics o altres escrip­tors li van dedi­car diver­ses ele­gies per can­tar-ne la glòria. Pel que fa al per­so­natge real, sí que sem­bla segur que va exis­tir: va com­prar ter­res, va pres­tar diners i va recla­mar deu­tes. Va actuar durant vint anys en una com­pa­nyia de Lon­dres i va dema­nar que l'enter­res­sin on va néixer, a la famosa vila de Strat­ford-upon-Avon que en pre­serva la memòria. Fins i tot va dei­xar un tes­ta­ment amb certs enig­mes: uns bols, un plat d'argent, una espasa, uns ves­tits i una estra­nya referència a un “segon millor llit” que va reser­var a la seva esposa. Això sí: aquell home de lle­tres no va dei­xar cap manus­crit, i ni un sol lli­bre...

Però, és clar, arriba un moment en què ja no impor­ten gens ni mica els argu­ments, perquè del que es tracta és d'una militància activa. Així, quan es recorda als par­ti­da­ris de Chris­top­her Mar­lowe que aquest escrip­tor va ser assas­si­nat el 1593 i que mal podia escriure obres data­des el 1614, els seus defen­sors diuen que la mort va ser fictícia i que va con­ti­nuar escri­vint... I el mateix duc d'Oxford que ara apa­reix a la pel·lícula com l'autèntic autor resulta que va morir el 1604, quan en rea­li­tat una obra com Mac­beth va ser escrita el 1606... Per aca­bar-ho d'ado­bar, hi ha els sim­ples i rotunds nega­ci­o­nis­tes: no tenen cap nom alter­na­tiu però defen­sen que, mai de la vida, Shakes­pe­are no va poder escriure Shakes­pe­are...

La polèmica, doncs, con­ti­nua, i ara s'ali­menta de bell nou. S'escri­uen milers de pàgines de lli­bres i d'inter­net, es fan màsters específica­ment dedi­cats a aquest assumpte i la gent pren par­tit d'una manera fer­vo­rosa. És morbós pen­sar en l'existència d'un autor des­co­ne­gut, un home mis­teriós que va recórrer a una suplan­tació de la per­so­na­li­tat d'un escrip­tor tan extra­or­di­nari. Qual­se­vol indici és bo per sos­te­nir la pròpia teo­ria, i com més al·luci­nant, millor. Mireu si no: els defen­sors de la mateixa tesi del film que ara ens ocupa recor­den l'existència d'un elogi favo­ra­ble al comte d'Oxford que diu que el seu posat, la seva manera de moure's, “sac­seja les llan­ces”. És a dir, en anglès, shakes spe­ars...!