Opinió

“Quan érem feliços”

El llibre d'en Rafel ens il·lustra, doncs, sobre un món que es transforma
i es dilueix i sobre la trajectòria d'una família de dotze germans,
els Nadal de Girona

Fa una set­mana, per la Can­de­lera, hem tret el pes­se­bre i s'ha aca­bat el cicle fes­tiu més llarg de l'any. L'enca­de­na­ment de fes­tes lli­ga­des a la tra­dició i al calen­dari litúrgic esmor­te­eix el ritme ordi­nari de la vida i crea un temps dife­rent més lent i fei­xuc que ara ha cul­mi­nat. Aquests dies trans­cor­ren entre un enten­dri­ment amo­ro­sit i un emba­fa­ment real i ima­gi­nari. Però per ganes de veure pas­sar aquests dies que hi posi molta gent, els dies pas­sen com una invi­tació al reco­lli­ment, a l'aixo­pluc per­ma­nent, a cloure'ns en el refugi més íntim a mirar de tro­bar-nos nosal­tres matei­xos en els con­torns ondu­lants i pun­xe­guts d'una fulla de grèvol. La per­ma­nent invi­tació del Nadal a la inti­mi­tat fami­liar té sem­pre aquest caire agre­dolç que tras­pua tota la lite­ra­tura de la nostàlgia o la de l'emba­fa­dora feli­ci­tat forçada.

S'ha aca­bat el cicle i hem tor­nat a la nor­ma­li­tat. Però just el mateix dia de Reis a la nit arri­bava el dar­rer regal, el premi Josep Pla ator­gat a Rafel Nadal Far­re­ras pel seu lli­bre Quan érem feliços (Des­tino, 2012), una crònica d'una ado­lescència giro­nina. La notícia va arri­bar a tota la família per sor­presa i va ser rebuda amb gran dis­creció, satis­facció i també amb eufòria con­tin­guda, amb aus­te­ri­tat de ges­tos, com solen ser les cele­bra­ci­ons a casa. Poc o molt, tots havíem lle­git algun frag­ment o altre del lli­bre d'en Rafel. Final­ment, el Pla s'ha con­ver­tit en un dar­rer regal de Reis i en un regal anti­ci­pat per a tots els Nadals. Estem con­tents d'aquesta excursió per la nostàlgia i la ten­dresa, d'aquesta visió infan­til d'una etapa, del record emo­ci­o­nat i trist també. I no ens pre­o­cupa massa la curi­o­si­tat mor­bosa que hagi pogut des­per­tar. Més aviat estem con­vençuts que aquest lli­bre, que aquesta set­mana s'ha pre­sen­tat a Bar­ce­lona i a Girona, des­men­tirà molts dels tòpics que han envol­tat la família dels Nadal de Girona.

Vet aquí una pri­mera qüestió que val la pena d'acla­rir. Els Nadal de Girona són en rea­li­tat els Nadal de Cassà de la Selva. Només un dels vuit ger­mans Nadal-Oller, nas­cuts a Cassà, va aca­bar anant a viure, a tre­ba­llar, es va casar i va fer créixer la família a Girona. El quart germà Nadal-Oller va començar a exer­cir de gironí un cop aca­bada la Guerra Civil, va entrar a tre­ba­llar a can Far­re­ras i es va casar, l'abril de 1947, amb la filla única de la família Far­re­ras-Forns. Algú pot pen­sar que pot­ser les arrels giro­ni­nes més pro­fun­des vin­guin pel cos­tat Far­re­ras, però ja ara està del tot acre­di­tat que el besavi Esteve Far­re­ras, car­bo­ner ille­trat, va arri­bar a Girona l'any 1880 i va adqui­rir el negoci de fusta que hi havia a Sant Nico­lau l'any 1904, i l'hort i les cases del cos­tat a la plaça de Santa Llúcia el 1911, que es van con­ver­tir en el domi­cili de la família Far­re­ras el 1923, tot com­par­tint-ho amb les ins­tal·laci­ons pròpies d'unes ser­res i un magat­zem de fusta. Així, doncs, giro­nins de soca-rel, sí, però d'arri­bada recent, lluny d'aquell con­cepte tan estès de la supo­sada Girona de sem­pre. Ni els Nadal (de Cassà) ni els Far­re­ras (de Sant Esteve de Llémena) no són nis­sa­gues secu­lars de les que enfon­sen les arrels en els murs de la ciu­tat des d'èpoques molt recu­la­des.

Després, el tema de la influència de la família. En parau­les d'una pre­sen­ta­dora de tele­visió “una pode­rosíssima família giro­nina”. Si asso­ciem el poder a la política podem dir que no. Que més aviat escal­dats per l'experiència i la vida, les gene­ra­ci­ons de Far­re­ras i la pri­mera de Nadal a Girona es van dedi­car a la seva feina, no es van impli­car en la vida política, mai no van tenir cap càrrec públic i la seva dimensió pública es va ori­en­tar, en el cas d'en Manel Nadal Oller, a l'Acció Catòlica, a l'escol­tisme i, més tard, a l'Opus Dei. Això sí, els nos­tres pares han tin­gut dotze fills. I quan jo mateix, el gran de la colla, vaig ser ele­git alcalde de Girona als trenta-un anys vaig dir, en alguna entre­vista, que vist que a dar­rere meu n'hi havia onze, les coses no havien fet més que començar i que l'aigua que bai­xava seria molta i que dels Nadals se'n sen­ti­ria par­lar. M'estava refe­rint a un fet estric­ta­ment biològic. Dotze són dotze. I en Pep seria rec­tor amb el mèrit de tenir la Uni­ver­si­tat al cap i d'haver-se acre­di­tat com un gran his­to­ri­a­dor de la llen­gua; en Manel seria secre­tari de Mobi­li­tat i esde­vin­dria la per­sona que té més al cap les infra­es­truc­tu­res de Cata­lu­nya, i en Rafel, dedi­cat al peri­o­disme, hau­ria aca­bat, amb vocació d'escrip­tor, aixe­cant acta de tot ple­gat. Alguns hem tin­gut una dimensió pública, és cert. Però com no s'ha estat de dir aquests dies en Rafel, no hi ha en aquesta dimensió pública cap pro­jecte clànic, fami­liar, sinó les jus­tes aspi­ra­ci­ons indi­vi­du­als de cada germà o ger­mana des del seu camp de tre­ball i des de la seva vocació més o menys pública. Tots ens hem ale­grat sem­pre molt dels èxits dels ger­mans, però més aviat esquerps i poc comu­ni­ca­tius, no n'hem fet gai­res fes­tes, i cadascú ha tirat per on ha vol­gut i hem dei­xat aquesta con­dició a la vora de la taula fami­liar quan ens hi hem aple­gat molta colla.

El lli­bre d'en Rafel ens il·lus­tra, doncs, sobre un món que es trans­forma i es dilu­eix i sobre la tra­jectòria d'una família de dotze ger­mans, els Nadal de Girona. Més els Nadals que els Nadal, perquè cons­ci­ents d'on venim i amb la for­mació que hem rebut sabem que el futur no gaire llunyà ens anun­cia la frag­men­tació defi­ni­tiva del tronc comú en dotze troncs més limi­tats, diluïts en unes noves clas­ses mit­ja­nes que viuen i patei­xen el món d'avui amb els ulls posats en el futur de tots. Ens per­me­tem, això sí, un exer­cici de nostàlgia i de memòria per a refer el fil del pas­sat que hem com­par­tit a esto­nes sabent que aquell món recons­truït en els records és una rea­li­tat irre­pe­ti­ble.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.