La crisi i les autonomies

A la foradada de Montgat, al costat de la boca del túnel, hi havia, i potser encara hi és, una placa que deia: “Esta casa de campaña, a las orillas del mar, con estupor vió pasar el primer carril de España”. D'entrada, era un error referir-se al primer ferrocarril d'Espanya, perquè la línia Barcelona-Mataró, inaugurada el 1848, només va ser la primera de la península Ibèrica, atès que, a Cuba, que llavors era una província espanyola, ja s'havia posat en funcionament uns anys abans el traçat de l'Havana fins als principals ingenis sucrers de l'illa. Fa, doncs, 164 anys que la iniciativa privada catalana va introduir a casa nostra aquesta innovació tecnològica que significava una autentica revolució de les modalitats de transport. I curiosament, és ara, que a l'estació de destinació d'aquell primer ramal s'ha produït l'accident més simbòlic que, per enèsima vegada, representa l'última gota que fa vessar el got de la nostra paciència. “Quo usque tandem, Catilina, abutere patientia nostra?”

La resposta la trobarien segurament a la versió apòcrifa de les Ordenances Militars, aquelles que deien que no podran ser soldats els gitanos, els murcians i “otras gentes de mal vivir”. És en aquesta línia d'establir que “l'inferior ha de ser objecte de sancions”, que circula l'expressió: el català, pel mer fet de ser-ho, serà severament castigat. I val a dir que a fe que s'ho prenen al peu de la lletra els centralistes que ens tenen subjugats i que es lleven cada matí decidits a perjudicar-nos amb l'asfíxia financera premeditada, la discriminació, l'erosió sistemàtica de l'autogovern i el tracte de favor a la resta dels territoris que no es consideren colònies. Vegin, si no, el que ha passat amb els ferrocarrils, com el de la Pobla de Segur, que s'abandona perquè no és rendible i corre perill de desaparició mentre uns AVE faraònics i desorbitadament cars circulen per viles sense passatgers i són un monument al malbaratament de recursos i un tribut als altars de l'Espanya radial.

M'ha agradat molt sentir les indignades declaracions de l'alcalde de Mataró, la ciutat bressol del ferrocarril. Ha dit simplement que ja n'hi ha prou i que això ja no es pot aguantar ni un dia més. I realment no té ni presentació que els pioners de la modernització hagin de viure ara al segle XXI amb un servei ferroviari del segle XIX. És un gran contrast amb altres zones que no necessitaven ni han pogut pair les prioritats de la ministra Maleni (diputada per Màlaga), el secretari d'Estat Morlán (diputat per Osca) o, amb el canvi de govern, el que ja promet la ministra Ana Pastor per a la seva Galícia, igual que Esperanza Aguirre va pressionar per una estació a Guadalajara. Una parada i fonda que finalment, sense usuaris, es va instal·lar més a prop de Madrid que no pas de la ciutat que només hi posa el nom i algun projecte urbanístic que amb la crisi actual difícilment passarà més enllà de la ciutat fantasma. Enmig de tota aquesta immensa sèrie d'errors i deliris de grandesa, es va afegir al desgavell la farsa i la monumental presa de pèl del traspàs a la Generalitat del servei de Rodalies. La competència transferida excloïa, però, les vies, el material mòbil i rodant, les catenàries i les estacions, és a dir, que la transferència no era ni tan sols descentralització administrativa, era purament una burla, un cove sense peix i la consagració de la intangibilitat de Renfe i Adif com a gestors. De fet, a la Generalitat només li deuen haver traspassat la desinfecció de latrines que sempre trobarien alguna concessionària de peatges interessada a explotar una mena de burots de la micció model vespasiana de Roma o “pissotière” de París.

Caldria, doncs, estar amatents a les recentralitzacions de cada dia i a la invasió de competències a fi de plantejar límits raonables a una solidaritat excessiva tal com fan a Alemanya els länder de Baviera, Hesse i Baden-Würtemberg, és a dir, les zones de Munic, Frankfurt i Stuttgart. Tots tres junts protesten i han avisat que aniran al Tribunal Constitucional si no s'aprova un pacte fiscal que redueixi les seves aportacions als fons de cooperació interterritorial. Una qüestió que sembla que preocupa també l'expresident Pujol i sobre la qual es pronuncia dient que sempre s'havia manifestat en termes d'autonomia per a Catalunya, però que aquesta via està esgotada i en franca recessió i que, si no hi ha pacte fiscal, potser caldrà optar per la proposta independentista. En realitat, sembla que no té sentit d'esperar pel compliment del pacte constitucional i estatutari quan, amb el pretext d'una reforma financera i d'unes fusions bancàries, el ministre d'Economia i el Banc d'Espanya volen suplantar la competència plena i exclusiva de la Generalitat en matèria de tutela, control i supervisió de les caixes. Madrid replica que qualsevol entitat present a més d'una província ha de passar automàticament a dependre de la batuta centralista. Que contents deuen estar els qui durant molts anys havien sospirat per un desenllaç com aquest i portaven sempre a punt les claus de la submissió a l'estil de la Rendició de Breda.

Com a teló de fons hi ha, però, la trista i crua realitat que, tres dies abans de les paraules de pessimisme profètic de Rajoy, havia descrit Paul Krugman. Deia, en efecte, que no es pot ser optimista encara que als EUA s'hagi iniciat una reducció de l'atur. A cada bona notícia li ve immediatament una contrapartida negativa i, per tant, no hi ha base per pensar en brots verds o per deixar-se endur per un optimisme autodestructiu. De fet, no es veu de quina manera aquest indici de possible recuperació de l'economia nord-americana pot ser autosostingut. Només l'oferta d'habitatge per a joves que viuen refugiats a casa dels pares i amb un lloc de treball al sector immobiliari ens podrà ajudar a sortir de la crisi en què ens va col·locar de bon començament. Tanmateix, hi ha molta oposició a la rebaixa dels tipus d'interès i l'abundància de crèdits, tot i que la purga pot conduir a la liquidació. Toca ara als polítics guiar-nos per sortir d'una crisi terrible que reclama a crits les solucions necessàries per a una forta creació de llocs de treball.