Comadira de nou

És difícil sostreure's a l'influx d'un llibre així, a la petja memorable dels poemes que ens parlen de patiments, de ciutats i felicitats, d'altres poemes, de quadres i regions de l'esperit, de moments d'ignomínia i de records amables. És difícil esquivar les fletxes que surten del buirac i que el poeta llança amb precisió per ferir de nou allà on el sentit pren cos. De fet, és tan difícil (i seria tan neci fer-ho) que no convé que hi oposem resistència. Deixem-nos atraure, doncs, per la lent que “desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge” i per la lentitud amb què s'escola la saviesa que és dins de l'últim volum de poesia que acaba de publicar Narcís Comadira, just l'endemà del dia del seu setantè aniversari. Lent és un llibre magnífic, i fer servir aquest adjectiu diu ben poc a favor del llibre, perquè és un intent de resumir en un mot massa genèric, massa evanescent, la poderosa lliçó moral que s'amaga en cada un dels seus poemes, en la “indicació” inicial i en la final “eixida”, una poètica, breu, precisa, lluminosa.

Destacar algun dels versos de Lent és una tasca que no m'atreveixo a emprendre. Convindria encara una nova lectura, i moltes més, per amarar-se de tots els detalls, de totes les partícules que s'escampen pàgina rere pàgina. De totes les informacions que un lector rep amb el delit de la bellesa i que després depura amb el filtre de la intel·ligència i l'íntima percepció. Però no puc deixar d'esmentar, per exemple, “En lloança de les pedres rebeques”, una llarga rèplica a l'Auden que va cantar les pedres calcinals, un cant a tot allò que no es corromp, que queda, que no passa, “com passa tristament la nostra carn”. O “Valle d'Orcia”, elogi del paisatge i dels amics que l'amoroseixen i que generen l'instant que “s'alça com una gran victòria / sobre la mort”. O “No dir-te'n res”, allà on el poeta deixa que llisqui “la tarda espessa”, en silenci, sense arguments que puguin ser dits. Només ens resta la lleugera esperança de l'escriptura i “saber florir arran del precipici”, com l'orgullosa atzavara. Aquest és un llibre de maduresa, de reflexió (també de joia, en alguns moments), de pausa i lentitud. En la lectura, en la repetida lectura d'aquests dies, només hi trobo a faltar una cosa: les hores que hauria pogut dedicar a compartir-la amb l'amic que no el podrà llegir.