Relaxa't i treballa!

Pas de nouvelles, bonnes nouvelles, sentencien en francès. En anglès la versió autòctona ho interpreta de la mateixa manera: No news is good news, però atribueix l'ocurrència als italians. Sigui com sigui i vingui d'on vingui, tothom s'hi sent identificat. I encara més en aquests temps que volen. I si s'accepta la dita com a bona, cal concloure que Catalunya és ara com ara la meca de la informació internacional. Ací cada dia plouen notícies; és a dir, males notícies. Ahir mateix, vam saber que la Generalitat haurà de quadrar pressupostos perquè ha fet llarg en previsions excessivament optimistes (!), que el deute públic català s'acosta a l'alçada de les escombraries, que els funcionaris hauran de patir una nova retallada imprevista i que els joves més preparats fugen per milers. Tot això, només en un dia.

La premsa s'hi recrea. Però la mateixa premsa hauria de servir com a exemple del que no s'ha de fer. Els grups de comunicació anuncien de fa una dècada i mitja les pitjors profecies en el propi sector. Les publicacions periòdiques de paper es moren i les alternatives que les han substituir no ho fan amb prou solvència. El món de la impremta genera pèrdues i el digital encara és incapaç de produir beneficis. El resultat és el desconcert i l'error reiterat. Les empreses no han aprofitat les vaques grasses dels darrers anys per prendre una altra dimensió i intentar models de negocis innovadors i transgressors. De vegades no ho han fet per la pròpia ineficàcia; sovint perquè no és fàcil de convèncer els lectors que encara aguanten que els canvis que exigeix el seu diari “de tota la vida” són necessaris per subsistir.

La premsa és el paradigma d'un país que no funciona. Que no ha sabut adaptar-se als canvis que han somogut el món. Catalunya ha patit durant gairebé dues dècades el mal del totxo. Ha construït una torre feta d'enganys. I ara no sap reaccionar. El govern de José Montilla va estimar-se més envescar-se i envescar tothom. Quan els ingressos van començar a disminuir de manera dràstica encarant la recta electoral, va preferir augmentar el deute que reduir despeses de debò. El resultat van ser 9.000 euros de dèficit en només un exercici. La tercera part del seu pressupost. La darrera etapa del segon tripartit va ser políticament la més nefasta que ha patit aquest país des que va recuperar l'autogovern. I els seus responsables encara s'ofenen quan algú els mostra les xifres descarnades. Encara parlen de “problemes de comunicació”. Ells van ser el problema. La comunicació en té uns altres.

El govern d'Artur Mas ha acceptat fer un exercici molt més dur. Conscient del descens en els ingressos, ha rebaixat també de manera radical les despeses. Però no se'n surt. I cada dia anuncia noves desgràcies. Perquè per equilibrar els comptes les decisions haurien de ser més dràstiques. Terriblement valentes. En lloc de reduir el sou als funcionaris el 10 per cent, hauria de reduir el nombre de funcionaris en un percentatge semblant. Però no hi ha cap govern que suporti un bany tan bèstia de sacrifici. I encara menys quan, abans d'eleccions, la Junta d'Andalusia, per exemple, proclama i ostenta que regala els llibres de text a tots els seus alumnes. O quan el govern conservador de l'Estat decideix pactar amb l'oposició socialista per augmentar de manera obscena la despesa en armament. A més, tal com comencen a alertar tots els experts, la reducció del dèficit públic, necessari, no garanteix la recuperació econòmica. Si es converteix en l'únic recurs, més aviat por complicar-la i dificultar-la.

El govern de Convergència i Unió, doncs, es limita a rebaixar la despesa, entomant-ne totes les conseqüències. Com a mesura pretesament complementària, el seu president fa mesos que volta per les empreses més sòlides i innovadores encoratjant-les amb bones paraules. Amb els ajustos i els ànims no n'hi ha prou per regenerar el teixit empresarial mort en combat. Ni per restablir les línies de crèdit que demanen els empresaris. Ni per reviscolar el consum.

El problema no és només del govern. Les males notícies també arriben de la societat. Els sindicats han decidit que la seva aportació al moment històric ha de ser la mobilització i el combat. La majoria dels funcionaris consideren igualment que han de respondre a la retallada de sous amb pancarta i barricada. El nivell d'irresponsabilitat arriba a límits insuportables. Són conscients, els uns i els altres, del moment que patim? Només un augment d'ingressos evitarà la necessària reducció en les despeses. I això es pot fer contra el fatalisme còsmic, perquè no tots els països del món pateixen la recessió amb la mateixa intensitat.

La societat catalana s'ha de relaxar, ha de reduir la tensió i ha d'entendre que només depèn d'ella mateixa per reduir l'impacte de les conseqüències de la crisi. És molt fàcil proclamar que cal invertir més en investigació i innovació perquè mai podrem competir amb les fàbriques asiàtiques en costos laborals. És molt més difícil decidir en quins sectors podem ser competitius i regenerar el teixit productiu malmès del país. Perquè és ben cert que encara hi ha activitats i sectors que se'n surten. Les reformes laborals que faciliten el preu de l'acomiadament poden ser dolorosament necessàries. Més que salvar llocs de treball –com reivindiquen sindicats i funcionaris– cal salvar les empreses salvables i fer més fàcil que n'apareguin de noves. Amb reaccions molt més profitoses que la protesta sistemàtica potser Catalunya deixaria de ser notícia. Una mala notícia insistent i persistent.