Nacionalitzacions

Fins ara la nació espa­nyola com­pen­sava les seves fra­gi­li­tats iden­titàries, ter­ri­to­ri­als i de consciència col·lec­tiva amb un estat fort. I Cata­lu­nya ha com­pen­sat la seva falta d'estat sòlid (propi o no) amb una consciència naci­o­nal robusta, fins i tot trans­ver­sal, que la legi­tima pel ves­sant cul­tu­ral, històric i polític. Els esde­ve­ni­ments de les últi­mes set­ma­nes, però, intro­du­ei­xen una vari­a­ble no del tot espe­rada en aquest empat secu­lar: la for­ta­lesa de l'Estat espa­nyol, de la seva sobi­ra­nia, està més dis­cu­tida que mai. Tant en el camp ins­ti­tu­ci­o­nal (el sobirà monàrquic ha de dema­nar dis­cul­pes al sobirà popu­lar) com en el camp econòmic (inter­venció de facto i des­astrós cata­clisme pro­duc­tiu, asso­ciat a fer més de cigala que de for­miga), en el camp diplomàtic (la humi­li­ació argen­tina és un clar senyal de pèrdua de res­pecte en l'àmbit inter­na­ci­o­nal) i en el camp polític (la via­bi­li­tat de l'Estat de les auto­no­mies ja està sota ple judici), l'Estat espa­nyol es troba en una situ­ació de feblesa insos­pi­ta­ble fa només cinc anys. Ara, a la nació feble i frag­men­tada (Espa­nya) s'hi afe­geix que l'estat en què s'ha supor­tat fins avui sem­bla fer aigües. I amb aquest Estat és amb qui ara Cata­lu­nya ha de nego­ciar.

De cara a aquesta nego­ci­ació o a aquest xoc (les dues coses poden suc­ceir alhora), Cata­lu­nya té ele­ments a favor i ele­ments en con­tra. A favor, una consciència naci­o­nal forta i una crei­xent demanda d'estat propi; però en con­tra, i no és pas poca cosa, una manca de sobi­ra­nia gai­rebé total sobre els seus pro­pis comp­tes i pres­su­pos­tos. Aquesta manca de sobi­ra­nia, cada cop de con­seqüències més greus, és encara més difícil de resol­dre en temps de crisi: l'Estat al·lega poc o nul marge per cedir ni un gram de res. Si Argen­tina “naci­o­na­litza” (esta­ta­litza) empre­ses estran­ge­res, Espa­nya “naci­o­na­litza” (esta­ta­litza) impos­tos, pres­su­pos­tos i com­petències de ter­ri­to­ris “des­a­fec­tes”. Tot això amb l'eina encara pode­rosa de la seva sobi­ra­nia, del seu estat. Què té més pes, però, en el con­text pro­ba­ble d'un con­flicte? La nació sense estat o l'estat sense nació? Segu­ra­ment ara tenim una força extra amb què no comptàvem: l'estat sense nació és ara un estat que també té menys estat. Que està afe­blit, i que jus­ta­ment per això hau­ria de ser més pru­dent que mai amb les “peri­llo­ses” des­a­fec­ci­ons ter­ri­to­ri­als. Però n'hi ha prou, amb això?

Aquest moment històric és interes­sant perquè, a nivell mun­dial, la crisi ens fa pen­sar més que mai sobre la legi­ti­mació de les sobi­ra­nies. Per una banda, perquè el man­te­ni­ment de l'estat del benes­tar demana, quasi para­do­xal­ment, una reducció i raci­o­na­lit­zació de l'inter­ven­ci­o­nisme esta­tal; i de l'altra, perquè estar “a mercè dels mer­cats” sig­ni­fica pren­dre's això de l'estat amb una raci­o­na­li­tat, una expi­ació i una humi­li­tat difícils de pair per a països històrica­ment acos­tu­mats a cen­trar la seva existència en el gran poder d'una “villa y corte”. inclo­ent-hi França. Per tant, no hi ha crisi de les naci­ons, hi ha crisi dels estats exces­sius. I, en el cas de Cata­lu­nya, és al con­trari: no hi ha crisi de la nació però sí un dèficit i una man­cança d'estat (també fins i tot per man­te­nir el nos­tre sis­tema cul­tu­ral).

Aquesta crisi de les sobi­ra­nies arti­fi­ci­als, aquesta nego­ci­ació pro­pera i aquest xoc pre­vi­si­ble, en les con­di­ci­ons actu­als i mal­grat el que podia haver sem­blat fa 10 anys, és pro­ba­ble­ment la gran opor­tu­ni­tat política dels cata­lans.