En el camí de la independència
Continuen les contradiccions principals d'ara fa trenta anys, però en una correlació de forces fortament canviada
L'abril del 1982, sis independentistes d'IPC érem a la presó pel fet d'haver portat una pancarta amb el lema “independència”. Mait Carrasco, Eva Serra, Blanca Serra, Teresa Lecha, Ramon Pelegrí i Carles Castellanos vam ser empresonats un mes i mig, acusats del delicte de rebel·lió per haver reivindicat la independència en la manifestació del 14 de març contra la Loapa (llei espanyola que pretenia, com ara, restringir el procés autonòmic).
Aquella llarga detenció per un acte d'opinió va posar en evidència de manera escandalosa les mancances democràtiques del règim espanyol. I, de retruc, va exhibir les posicions dels diferents partits i sectors polítics del moment.
L'independentisme va denunciar aquesta actuació antidemocràtica de l'Estat espanyol promovent una campanya sota el lema Jo també hi era, una mobilització que va estendre molt la simpatia envers l'independentisme, que va fer un pas endavant significatiu en la seva implantació.
L'espanyolisme, emanat del poder de l'Estat, que s'havia reforçat amb el cop d'estat del 23 de febrer del 1981 i que havia promogut la Loapa (Lohpa, en català), es mostrà així partidari de les detencions. El polític català del PSC-PSOE Ernest Lluch va votar a favor de la Loapa al Parlament espanyol. I, d'altra banda, el responsable principal de les detencions, l'home d'Alianza Popular Jorge Fernández Díaz, era aleshores governador civil de Barcelona.
Els autonomistes, començant per CDC, no es van pronunciar davant d'aquell abús i van mostrar així la seva veritable cara, com la majoria de polítics de la “democràcia” espanyola, excepció feta del president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, que se solidaritzà obertament amb els empresonats. En una posició intermèdia entre l'autonomisme i l'independentisme, la Crida a la Solidaritat, apareguda aleshores, no va tenir tampoc una actitud coherent en aquella ocasió, ja que va cedir a les exigències de CiU de no encapçalar la manifestació amb una pancarta amb el lema “autodeterminació”. Semblantment, cal remarcar la feblesa política greu de partits com ara ERC, EUPV i Nacionalistes d'Esquerra, que esgrimien contra la Loapa l'argument contradictori de la seva anticonstitucionalitat, quan, en el seu dia, havien manifestat no estar d'acord amb la Constitució Espanyola.
Les posicions davant la Loapa i davant les detencions que hem recordat van mostrar, doncs, de manera molt clara el paper de cadascú. Algunes mitificacions que s'estan fent recentment, presentant la Crida o Nacionalistes d'Esquerra com a organitzacions clarament independentistes, haurien de revisar les seves anàlisis massa superficials.
El context actual del 2012 també és igualment paradoxal com ara fa trenta anys, perquè l'Estat espanyol, en comptes de fer propostes polítiques, mostra una rigidesa espectacular promovent només mesures restrictives i repressives. L'independentisme, com ho havia fet al voltant del 1982, ha experimentat ara un creixement importantíssim, molt més remarcable, amb manifestacions cada vegada més massives a partir de l'any 2006 i fins al 2010. D'altra banda, els autonomistes (incloent-hi els federalistes) no tenen alternatives polítiques creïbles. Els partits polítics convencionals estan desorientats i només proposen maniobres de curta volada.
Podem dir, doncs, que continuen les contradiccions principals d'ara fa trenta anys, però en una correlació de forces fortament canviada. Bona part dels protagonistes encara són presents perquè es repeteix la fatídica casualitat que l'aleshores responsable polític de les detencions, Jorge Fernández Díaz (PP), és l'actual ministre de l'Interior espanyol. La coratjosa Mait Carrasco, malauradament, ja no és entre nosaltres (va morir l'11 de setembre del 1997); tampoc no hi és en Josep de Calassanç Serra i Puig, el germà de dues de les detingudes, que ens ha deixat recentment. Tota la resta de les persones aleshores detingudes militem en organitzacions independentistes, a la CUP i a l'Assemblea Nacional Catalana. Mantenim les conviccions. La lluita continua i ha emprès un camí ascendent.