Per un tribunal penal dels drets socials

De manera pràcticament clandestina, apareixen algunes notícies sobre la gran epidèmia de suïcidis amb la crisi econòmica com a rerefons. L'allau del fenomen, i el seu silenciament, recorden l'època de l'opressió totalitària del comunisme i alguns episodis de l'ocupació nazi. I de fet, l'ambient hi manté nombroses coincidències; una atmosfera de terror permanent, una constant de propaganda governamental de missatges optimistes que contrasta amb l'arbitrarietat dels fets reals, la deriva de degradació econòmica i personal, una intensa i imparable descomposició social, una dinàmica de “reformes” consistents a estrènyer el setge contra la població civil i a sumir la majoria ciutadana en la incertesa, i una terrible sensació d'impotència a l'hora de fer-hi front, entre una sensació de profunda orfandat política.

Malauradament, les documentades profecies de Naomi Klein sobre la “doctrina del xoc” s'han anat complint. L'aliança entre les grans fortunes i els nuclis durs de poder, parapetats rere l'anonimat del món financer, i els ideòlegs neoliberals, aixoplugats a sota de laboratoris d'idees com ara la FAES, han utilitzat la crisi econòmica per posar en marxa la seva obscura agenda política. Una agenda que té com a objectiu reforçar el poder dels mega-rics damunt les societats occidentals, i que empra com a mitjà l'esclafament sistemàtic de l'estat del benestar, els drets socials, la seguretat econòmica, i el propi principi d'existència digna que apareix a la majoria de constitucions. En altres termes, assistim a la crema pública de la Declaració Universal dels Drets Humans, sorgida a finals de la Segona Guerra Mundial, com a reacció a la barbàrie nazi. Un resultat, d'altra banda, que féu poc feliç l'autoritarisme anglosaxó (i partidaris de la lliure empresa com ara Von Hayek i Milton Friedman) i encara menys els descendents d'una aristocràcia prussiana d'antics Junkers, avui reconvertits en les elits polítiques i financeres que dominen Alemanya. I que en el nostre cas compta amb l'inestimable col·laboracionisme dels hereus polítics i intel·lectuals del franquisme, i els seguidors incondicionals de Francesc Cambó, altrament dits el “Vichy català”. Aquesta sinistra aliança ha decidit emular els grups dominants d'un poble protestant del nord d'Alemanya on ens han imposat la vergonya d'una cinta blanca, tal com metaforitzà de manera precisa el cineasta Michael Haeneke a l'hora d'indagar sobre els orígens del nazisme.

És difícil preveure el futur. Tanmateix, trencades totes les regles del joc, tallades totes les línies vermelles, és necessari plantejar l'articulació de noves alternatives polítiques. Unes alternatives que han de passar per un programa polític radical i rupturista, que qüestioni d'arrel la configuració vigent del sistema social i econòmic, en un sentit d'igualitarisme, de reversió del procés de retallades, de derogació de les involutives reformes econòmiques i laborals, que penalitzi el capital improductiu, socialitzi els béns comuns privatitzats i col·lectivitzi el capital improductiu acumulat en poques mans. Un nou sistema polític fonamentat en la neutralització dels excessos de diferències socials. I un nou model econòmic basat en el repartiment de la riquesa i el treball. Més enllà d'aquest programa, que hauria d'estar protagonitzat per aquells qui han estat, a la pràctica, bandejats de la democràcia de partits, un objectiu fonamental i irrenunciable hauria de contemplar l'exigència de responsabilitats respecte a aquest període de terrorisme social que tants danys col·laterals està causant. I d'això ja en tenim un precedent.

De la mateixa manera que a Nuremberg es van jutjar, de manera retroactiva i sense consideració respecte de l'obediència deguda o la legalitat obertament injusta, els autors materials i intel·lectuals dels crims de guerra de la barbàrie nazi, cal plantejar un procés contra qui avui perpetra crims econòmics, amb llurs conseqüències de destrucció de teixits socials i existències individuals. Serà difícil refer les vides de persones empeses injustament vers la marginació social i la pobresa a còpia de desnonaments, privatitzacions, exclusió educativa, explotació laboral i desocupació endèmica. Tanmateix, de la mateixa manera que Nuremberg serví per alliçonar diverses generacions sobre la necessitat de combatre el mal, portar a judici els executors, inspiradors i avaladors de la destrucció de l'estat del benestar ha d'esdevenir un acte pedagògic de justícia i reparació. Enfront dels prevaricadors morals que avui legislen i retallen, cal plantejar un tribunal penal que alliçoni noves generacions sobre les conseqüències de banalitzar els drets humans i socials.