Camins per a l'ensenyament
Els catalans haurem de desvetllar-nos de l'endormiscament: hem sofert una autèntica alienació ben visible en comptes econòmics i inversions infraestructurals i que s'estén també a l'ensenyament. Caldria deturar la confusió en política educativa en funció de si, a Madrid, manen els uns o els altres. Ara ha arribat l'hora de dissenyar uns nous camins que ens duguin a ser com volem, amb exigència i seny.
Proposo tres principis que podrien orientar la feina dels qui, d'ensenyament, en legislen. Escolteu parlamentaris, consells escolars, federacions de pares i mares, col·legis professionals. Això sí, pregaria als sindicats, tan eficaços en la gestió laboral i enfeinats en la crisi actual, que s'abstinguin de ficar-hi el nas. Aquí, la ideologització i la perspectiva de conflicte no ajuden ningú.
Tres ideals: (a) la llibertat, (b) la responsabilitat professional i familiar i (c) l'educació ètica i cívica. Què passa quan, a una taula de tres potes, en falla una?: hem d'evitar-ho! Si pensem en l'ensenyament de manera global rendirem més i creixerà la il·lusió i cooperació a cada centre.
Llibertat: els pares que escullen on dur els fills s'hi impliquen molt més que els que es limiten a signar burocràticament, sense cap esforç, un paper. He treballat en diferents centres i llocs: considero que les famílies han de decidir com volen que s'ensenyi als fills. Facilitem la llibertat: les ideologies que persegueixen l'igualitarisme i veten altres projectes educatius són contradictòries: els molesta la pluralitat? Penso que hi caben escoles amb estils pedagògics i ideals ben diferents. Els que treballem a l'ensenyament públic no temem els centres concertats. Bé, jo no els tinc cap por perquè vull el millor per al país, per a cadascú. La llibertat –una llibertat justa, no pas la neolliberal– durà a l'excel·lència.
Responsabilitat: no conec cap mestre dolent, ni cap família dolenta, però sí alguns poc responsables. Els pares no en saben pas prou, de tot. Els “professionals de l'ensenyament” som els docents: ens ho hem de creure. Si ho podem fer millor, se'ns ha de dir. Per això s'equivoca el govern quan els tracta com a esclaus, retenint-los part del que haurien de cobrar per la seva dedicació responsable: ¿què en fan, consellera, dels quatre duros que s'estalvien? Tampoc els administradors en són, de “dolents”, però haurien de protegir la dignitat dels qui ensenyem. Dues observacions potser polèmiques: a) ningú té dret a gaudir d'un treball públic pel sol fet d'haver-se apuntat a una llista d'interinatge; i b) l'ensenyament exigeix molt treball complementari: no es paguin per hores “lectives” sinó per una responsabilitat global (que les inclou). Pensin com gestionen els “recursos humans”: som persones, qualificades, i no números d'un llistat. La responsabilitat durà a la col·laboració entusiasta de tots.
Cohesió: l'11 de setembre la gent es va comportar assenyadament. Som un poble majoritàriament ben educat i cal seguir donant una educació cívica a l'escola que beneficiï tota la societat. Podem fer molt: drets humans, capacitat d'argumentar, esperit de servei, comprensió de la diversitat..., sent cadascú allò que és.
Ens hi posem? L'ensenyament a Catalunya hauria d'incloure tres principis: no tenir por d'un sistema lliure i obert, amb escoles d'iniciativa social privada i altres totalment públiques; ser responsables (pares, docents i polítics... i vailets i vailetes, si llegiu aquest article), i edificar una societat cohesionada, que no exclou ningú i tampoc força la integració amb violència.
