Pacte social per a la transició

Ens han declarat la guerra. Enfocar la situació de Catalunya com si es tractés d'una conjuntura difícil però passatgera és irresponsable. Espanyolització de la toponímia, retrocés del català a la situació tardofranquista i imputació dels ajustaments pressupostaris a qui ha fet més esforç, com Catalunya. El resultat és el risc d'indigència cultural, i la misèria econòmica d'un percentatge cada cop més alt de catalans.

Els electors s'han pronunciat en les eleccions i per 2/3 han apostat pel dret a decidir i, majoritàriament, per l'Estat propi com l'única via que pot donar esperança. Llavors hi ha posicions polítiques que no encaixen ni amb la gravetat de la situació ni amb el mandat donat pel poble. És clar que les forces espanyolistes i federalistes continuen amb la retòrica de retallades, no, i austeritat, sí, però no fan cap proposta de canvi estructural immediat de l'Estat i s'oposen al que vol fer Catalunya. Més lamentable és que els dirigents que, arrossegats per les seves bases electorals cap al sobiranisme, hi han entrat de mala gana, com Duran i Herrera, aprofitin el moment per contraposar el dia a dia al dret a decidir. L'un, per gestionar les retallades, i l'altre, per oposar-s'hi, amb la voluntat d'ocultar que només l'acceleració del dret a decidir traurà la Generalitat de la prostració en què ha caigut, ja que ha esdevingut un autèntic nan polític sense capacitat de maniobra. Aquesta pinça política amb aires de compromesso storico és greu, perquè traeix obertament els programes electorals respectius.

Davant d'aquesta realitat de fons complexa i la manca de talla d'alguns polítics catalans, hi ha un error que no es pot cometre: pensar que n'hi ha prou amb sumar 71 diputats (suposant els d'Unió) per anar fent. Perquè no es tracta d'anar fent. La crisi econòmica més gran des de fa un segle i l'embat institucional més fort no s'aborden des de una simple majoria aritmètica parlamentària, ni que sorgís d'un govern de coalició. Cal una majoria social. Les presses del partit al govern per garantir el famós dia a dia poden portar a un carreró sense sortida. Tant la configuració plural que ha volgut el poble de Catalunya com la magnitud dels desafiaments volen un intens procés negociador amb la societat civil organitzada: sindicats, patronals, associacions de mares i pares, cooperativisme, tercer sector i grans institucions: justícia, mitjans de comunicació, etc. En aquest sentit, la posició d'ERC de donar suport extern pot ser una aportació important per afavorir el clima de negociació.

Si cal prorrogar pressupostos es fa; i mentrestant, amb totes les cartes sobre la taula i no volent tergiversar el que va dir el poble a les eleccions, els agents socials, els partits responsables i el govern han de veure com fer possible el que és necessari: quins sacrificis s'admeten, quins no s'admeten, quines parts de l'administració tothom està disposat a aprimar; però, sobretot, si el consens social apuntalarà les necessàries actuacions de desobediència a la legalitat espanyola i les polítiques del PP. Hem de saber que els electors i les organitzacions socials donen suport a aturar les mesures impossibles proposades pel PP; que no farem l'harakiri sanitari, ni l'educatiu, ni en innovació; que a canvi s'exigeix a la Generalitat la posada en marxa ràpida de les oficines de recaptació per tal que un creixent nombre d'ingressos no hagin de fer el camí d'anar i tornar, o només d'anar. Que és té el suport social per complir la llei catalana i incomplir l'espanyola en casos de brutal atemptat a la cohesió social, com els plans de Wert sobre el català. I tants altres temes que han de formar part del pacte social per a la transició. I això no concerneix només dues forces.