Ben guarnits

La set­mana pas­sada algú va deci­dir que els xan­dalls i les samar­re­tes de màniga curta són indig­nes del Par­la­ment de Cata­lu­nya. Segu­ra­ment algú que no s'ha atu­rat a pen­sar que, si de debò la qua­li­tat humana depengués de la manera de ves­tir, estaríem negant la dig­ni­tat a les no pas poques per­so­nes que aquest hivern han cai­gut a la indigència i en comp­tes d'estre­nar abric han hagut d'apedaçar el vell. Per sort, els dipu­tats de la CUP pot­ser són modes­tos en roba però rics en parau­les i, encara que la seva recent incor­po­ració a la cam­bra cata­lana no aporti gaire res a la moda de tar­dor i hivern 2013, sí que han apor­tat un aire nou a la tri­buna d'ora­dors. Un aire res­pectuós en les seves expo­si­ci­ons i sen­si­ble amb el pati­ment social. Ideològica­ment, doncs, van prou ben guar­nits. Men­tre per­so­nes d'aques­tes que segu­ra­ment es pas­sen mol­tes hores davant el mirall però que pro­ba­ble­ment mai s'han emmi­ra­llat a fons cri­ti­ca­ven frívola­ment la indu­mentària dels nous dipu­tats, en un altre esce­nari llunyà com­pa­rei­xia davant el jutge un senyor encor­ba­tat que anti­ga­ment havia exer­cit altes res­pon­sa­bi­li­tats polítiques a Espa­nya i ara està acu­sat d'haver esta­fat cen­te­nars d'impo­si­tors ban­ca­ris. La lliçó de les ame­ri­ca­nes és que també poden ser­vir per dis­fres­sar els mal­fac­tors més indig­nes. La temp­tació uni­for­ma­dora és una carac­terística comuna en els mem­bres de qual­se­vol club acos­tu­mats a sen­tir-se dife­rents dels altres, fins i tot per damunt, però el nos­tre Par­la­ment no és ni pot ser un reducte pri­vat i selecte on s'exi­geixi llaç o cor­bata per poder entrar-hi. Bon Nadal, doncs, i que cadascú el passi ves­tit com vul­gui o com pugui, sense que la gent que mai s'emmi­ra­lla de debò digui als altres com han d'anar guar­nits.