Garoines, garotes, eriçons...

Comencen les minves de gener. Les minves són aquella època de l'any en que les aigües del mar baixen i posen al descobert el primer nivell del món submarí. Aquest fenomen natural se sol donar el mes de gener i permetia recol·lectar, amb certa facilitat, els engarots. Ara, l'espoli ha estat tan brutal que cal anar a cercar-los a molts metres de fondària, enfundats en un vestit de bus.

Des que algú es va inventar la mostra gastronòmica de la garoina, el consum d'oriços s'ha multiplicat. No són només els restaurants de la garoinada els que en consumeixen, són tots els altres i, a vegades, fins i tot de terra ben endins. Els particulars també en consumeixen i els poden adquirir fàcilment. La destrossa que s'infligeix al fons marí és de jutjat de guàrdia. Les garotes no són com els calçots, que són inesgotables, tants en plantes, tants en tens, i es poden exportar arreu. Els vogamarins han de néixer d'un petit ou, i fins uns anys després no estan en condicions de passar al consum humà.

Al país sempre s'ha tingut tendència a fer una oriçada durant l'hivern. S'anava a qualsevol racó arran de mar i es menjaven al punt d'agafades, acompanyades generalment de pa tou del dia i botifarra negra. Un porronet de vi del país era el complement ideal. Aquesta pràctica, feta minoritàriament i amb moderació, no suposava cap perill per als equinoïdeus. Tot el contrari, es produïa una renovació de l'espècie que fins i tot li era útil.

Com passa sempre amb les campanyes publicitàries, la divulgació d'una pràctica popular s'ha aconseguit implantar, en el món de la restauració. Un bé gratuït a l'abast de tothom ha entrat en els circuits econòmics. Darrera d'una garoina es mouen molts diners, i, per tant, no hi ha qui ho pari. Acabarem sense cap garota enlloc, com ha succeït amb els musclos autèntics de roca, que se n'ha perdut la mena. L'administració ja fa temps que malda per protegir l'eriçó de mar però la realitat és molt més dura.