Néts i història

L'Eloi Vila, que té quaranta anys acabats de fer i que ha aplegat en un llibre un recull de cartes de soldats que van combatre en els dos bàndols durant la Guerra Civil, em va subministrar un dia que el vaig entrevistar un titular fantàstic: “Els fills expliquem als pares la guerra dels avis.” L'Eloi diu que la frase, dita així, és més meva que seva, i jo li contesto que si no correspon a la literalitat és l'exacta condensació de les paraules que em va dir. “Tant se val, va quedar molt bé i ara la faig servir sempre que presento el llibre.”

Els avis van fer la guerra. Si no hi van morir, van tornar a casa sense, en general, dir-ne res. Els fills, doncs, van ser “receptors” del mutisme, i per por de la resposta, d'obrir ferides o d'un redoblat silenci, es van abstenir d'interrogacions. Els néts, en canvi, inquireixen. Si l'avi és viu, l'avi se'ls obre, poc o molt, perquè davant un nét hi ha menys precaucions i treballen uns altres sentiments. Si ja no hi és, sempre surten un Eloi Vila i tots els joves historiadors néts que ara ens expliquen, a nosaltres i als pares, la guerra dels avis a partir d'enquestes, cartes i papers.

Diu la frase feta i fatalista que “la història l'escriuen els vencedors”. Si els vencedors han practicat l'extermini total sobre l'adversari, és inevitable que així sigui. Si no, la història l'escriuen els vençuts a través dels seus néts. Faig una pausa per afegir: i també els vencedors, amb els mateixos intermediaris. Els vencedors de primera instància poden elaborar pamflets i ditirambes, alguns d'humiliants; els vençuts poden callar o reunir lamentacions, però la història és cosa dels néts. I ara prenc la paraula néts en sentim ample. Si tornem i retornem sobre Egipte, els perses, els grecs, els romans, els Borja o les hosts de Felip V és perquè els seus néts indestriables, al llarg dels segles i fins ara, no s'han refiat dels vencedors, i ni tan sols dels vençuts. Els vencedors s'ho pensen, que poden escriure la paraula final. Almenys en això no obtenen la victòria, perquè sempre hi ha un nét que dóna veu al vençut, i els posen en evidència.

Eloi Vila: “M'ha estat més fàcil obtenir cartes dels vençuts que dels vencedors –parlem de soldats rasos, que quedi clar–, perquè, amb la democràcia, els vençuts de llavors són els «victoriosos» ara, i viceversa.” Hi ha feina per a molts néts.