Quaresma

A casa i a col·legi em van educar en els preceptes quaresmals, principalment en el que indica que els divendres d'aquest període penitencial no es pot menjar carn. Procuro seguir-lo escrupolosament, i els dies que me'l salto pel motiu que sigui –un descuit, una situació de compromís social– em sento tan incòmode com si deixés menjar al plat, que és una altra interdicció educativa.

Primer de tot, i com que la quaresma és variable en el calendari, per saber quan comença s'ha de fer cada any un càlcul. Consisteix en un compte enrere, cosa que per si sola ja indica que ens trobem davant una fórmula arcaica. Nosaltres sumem els mesos. La quaresma és el resultat d'una resta. Cal situar, primer, el diumenge següent a la lluna plena posterior a l'equinocci de primavera. Aquest diumenge és Pasqua. Es resten quaranta dies i tenim per resultat el dimecres de Cendra amb què el carnaval s'acaba i la quaresma s'inicia. Algú que no estigui familiaritzat amb aquestes coses pensarà que m'ho complico molt per establir els divendres de no menjar carn. Faig com tothom: em refio dels fabricants de calendaris, com ho fan igualment els celebradors del carnaval per atipar-se'n i, per l'extrem contrari, els esquiadors per saber quan és Setmana Santa.

Escric això un matí de divendres de quaresma. Tinc a la cuina dos talls de bacallà, i en aquest moment la meva preocupació és decidir com els preparo: si a la llauna o a l'estil de la meva àvia. Un dia vaig saber que el bacallà a la llauna és el plat típic de Barcelona. Ho deu ser perquè hi ha restaurants que hi tenen la traça que només s'adquireix a base de repeticions i respecte. L'àvia tirava pel sofregit de ceba, ous durs i panses –mai pinyons. Si es fa esperant que el bacallà alliberi el greix, ve a ser un pil-pil a la catalana. Ja veurem per on l'enfilo.

La conjunció astral fa que de vegades la quaresma –i amb ella carnaval, Pasqua i la Pentecosta– vingui molt hivernal i de vegades molt escotada. Avui mateix fa un cel de neu. Aquesta dependència de la lluna i la posició del sol per ordenar la vida –o almenys les vacances i el consum de productes ultramarins i de confiteria– ens posa en comunió amb aquells homes que observaven el cel des d'una cova i ens fa pensar que som ben bé els residus a què fa referència el dimecres de Cendra.