L'arquitecte mut

La veu de l'arquitecte ja fa temps que va desaparèixer de la nostra societat. Queden molt lluny, massa lluny,  aquelles manifestacions del col·lectiu en temes no estrictament arquitectònics de l'època de la dictadura. Semblava que fos un dels sectors professionals més compromesos en els àmbits socials i de drets humans. Però només va ser un miratge, potser producte de l'esnobisme de la  gente bien (de la qual els arquitectes sempre han format part) immersa en un fals progressisme.

Quan tot anava bé, pocs van denunciar el que estava passant, vèiem que els habitatges que ens encarregaven perdien qualitat, que formaven part d'un negoci irreal, injust i fals, però callàvem. Molts, en privat, denunciaven que allò era absurd, que l'habitatge no podia ser un valor de borsa, que si continuava així passaria alguna cosa. Però en públic i com a col·lectiu, tots vam callar. Per què? Formàvem part de la pròpia estructura, del propi sistema, hi estàvem totalment immersos i semblava que ens anava bé. Tampoc era veritat; hi havia arquitectes que, sense passar gana, treballaven de forma precària. Ja s'evidenciava la falsedat  que l'arquitectura fos una de les carreres més obertes i més socialitzades, a la qual tothom tindria dret a accedir en igualtat d'oportunitats, fos quin fos el seu bressol.

Però el més greu no era formar part del desgavell, era no adonar-se i no tenir ulls per veure-ho. La complicitat col·lectiva era absoluta. Les poques veus privades que cridaven no eren suficients.  Només interessava el propi ofici mal entès. Tant era si la política d'habitatge fos una o altra, tant era si el país no avançava en recerca i innovació. Tot el que estigués fora de l'ofici no tocava. I oblidàvem que en el moment que tenim aquest títol tan costós i valorat, adquirim un deure amb la societat, que ens obliga a dir, a parlar a prendre posició. Oblidàvem que l'arquitectura porta implícit aquest compromís. Estàvem consolidant una imatge, la de l'arquitecte mut.

Ara ja fa temps que, com tots, patim la maleïda crisi. Alguns companys ja s'han definit, però massa continuen muts. Tan muts que no han tingut ni esma de queixar-se de la seva pròpia situació. Un 90% real de davallada de feina (dada totalment contrastada) faria que qualsevol sector s'hagués alçat en peu de guerra. Fins i tot el sector que menys s'ho mereixia, la banca, només ha hagut d'ensenyar la poteta perquè tots els governs s'aboquessin a ajudar-la.

Hem de tornar a dir, a parlar del que entenem i ens toca. No podem passar de puntetes en tot el que fa als afectats per les hipoteques, ens hem de manifestar de la mateixa forma que ho han fet recentment més de 500 juristes.

Ens toca denunciar que l'Estat deixa d'ajudar les energies renovables per mantenir el poder de les companyies subministradores, i per tant els objectius que ens havíem marcat en eficiència energètica no arribaran ni el 2020, ni mai. I posats a dir, parlem del flamant i nou avantprojecte de llei pel canvi de model en la política de l'habitatge. No és cap canvi, és un reforçament del mateix sistema que ens ha dut on som, ple de falses bones intencions i de falsa sensibilitat social.

Dir que un augment d'edificabilitat no representa una plusvàlua és agosarat i una mentida, és un primer pas cap a la futura liberalització del sòl. Deixar la porta oberta que la llei d'accessibilitat es compleixi amb certes discrecionalitats, també és sospitós. Permetre que les terrasses i balcons es puguin tancar i que els edificis puguin créixer, augmentant l'edificabilitat, fins i tot ocupant espais de domini públic, per aconseguir major eficiència energètica i que això sigui la millor solució, ens fa pensar que cap arquitecte ha estat consultat per afirmar aquesta bajanada, i que correspon a la interlocució equivocada dels que redacten aquests invents de lleis. Dir que es donarà ajut al lloguer, tallant els ajuts a les empreses municipals que fa anys que fan lloguer és un contrasentit. Resulta que les seves promocions estaven finançades per entitats que avui estan nacionalitzades i ara han passat al Sareb (Gestión de Activos procedentes de la Reestructuración Bancaria)  o, el que és el mateix, el banc dolent i per tant no estaria bé que se les ajudés. El súmmum de les paradoxes.

El mateix avantprojecte que ha de fomentar la rehabilitació diu que hi ha més de dos milions d'habitatges en mal estat i destina a set (7) programes, la quantitat de 2,4 milions d'euros. És una quantitat que enlluerna en el seu valor absolut, però compte, que els set programes, subsidis de préstecs, ajuts al lloguer, foment del parc públic d'habitatges, foment de la rehabilitació, foment de la regeneració urbana, suport a la implantació de IEE (informe de l'avaluació de l'edifici), foment de les ciutats sostenibles, s'ho han de repartir tot. Sabent poc de números, es fàcil deduir que arribarà a ben pocs. Tot això sumat al fet que tots els ajuts s'hauran de gestionar a través de les entitats financeres, ja es pot deduir quins seran els ciutadans que podran acollir-se a les línies a través de crèdits.

Pot ser que algun company em digui que això és posar-se en política, i no toca. Tant és, ens hi hem  de posar, deixar de ser muts, les consciències ens ho reclamen, no podem renunciar al  valor humanístic en què ens han format, el mateix que farem valdre a l'hora de queixar-nos davant la nova llei de competències professionals.