Vuits i nous
Trist Espriu
L'Any Espriu va passant sense que sigui observable un gran ressò. Un acte inaugural al Palau de la Música llarg i tristoi, uns recitals voluntariosos amb poca gent, unes exposicions poc propagades, una conferència –extraordinària, digna de ser publicada– sobre l'obra en prosa de l'escriptor a càrrec de Vicenç Pagès Jordà a l'Ateneu Barcelonès... Em sembla que qui més s'ho ha cregut és en Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio: ha fet penjar dues grans banderoles a la façana dels estudis amb el rostre de Salvador Espriu i l'emissora cada dia emet un fragment de l'obra de l'escriptor del qual aquest any celebrem el centenari.
Què passa? ¿És que com que estem de retallades el pressupost no dóna per més? ¿És que els escrits d'Espriu no interessen a la gent d'avui? Jo, sense ser especialista en res, ja vaig aventurar fa uns dies que un tou important de la gent d'ara podria mostrar indiferència o fins i tot rebuig a qui va advocar pels “ponts del diàleg” amb Sepharad, o sigui amb Espanya. Molts no estan per ponts. Consideren que ja estan dinamitats i no val la pena refer-los. El que passa és que els que, a dreta i esquerra, encara tornarien a intentar el “diàleg” tampoc no citen ni reciten Espriu. Sembla que hagin deixat de veure'l com un referent. O potser és que ignoren La pell de brau. Tot podria ser.
Però hi ha més “esprius”. Hi ha el que posteriorment va radicalitzar posicions i que donaria un missatge al sobiranisme que hem entaulat, hi ha el líric, hi ha el teatral, hi ha el prosista tan ben estudiat per Pagès Jordà... El troben massa sec i cantellut? No li entenen les paraules? També podria ser. El català guanya posicions a canvi d'empobrir-se en lèxic i sintaxi. Ara: els lectors coetanis d'Espriu, els que el van elevar a la categoria de “poeta nacional”, en sabien més que els d'ara? Jo penso que la ironia i el sarcasme espriuans també hi juguen en contra. Que no ens vinguin amb ironies. O ens partim de riure per qualsevol beneiteria o som seriosos i secs com una arengada.
Però bé. Tampoc es pot pretendre que la celebració d'un centenari hagi de coincidir amb l'adscripció del públic a l'obra de l'homenatjat. Potser Espriu serà “redescobert” d'aquí a sis, tretze o trenta-tres anys. Tampoc no ho hem de fiar tot als números rodons.