Mas no és Ibarretxe
Explicava l'altre dia el professor Joan B. Culla, en un magnífic article al diari espanyol El País, que l'objectiu del “Madrid oficial” és abatre el president Artur Mas. La maquinària de l'Estat creu que amb un relleu a la presidència de la Generalitat i de CDC n'hi haurà prou per aturar el procés sobiranista. Saben que els partits unionistes no guanyaran mai les eleccions, però confien en un retorn de CDC a la política antiga del peix al cove. El primer pas per derrocar Artur Mas és tan evident que alguns encara no se n'han adonat. Hi ha la percepció, tant a Madrid com als sectors unionistes catalans, que la carrera política del president quedarà tocada de mort si el pacte entre CiU i ERC descarrila. I saben que qualsevol malentès en relació amb tot allò que envolta la part pràctica de la consulta, com pugui ser la data o la pregunta concreta, és pura nitroglicerina en la relació entre els dos socis. En conseqüència, la majoria de torpedes van destinats a aquesta qüestió, i només cal fixar-se en el contingut de les declaracions de persones com Josep Antoni Duran Lleida per veure-ho de manera nítida. Per aquesta raó, ERC hauria de prendre's aquests dards enverinats amb la paciència que caracteritza el seu líder, i evitar sortides de to que només serveixen per provocar somriures als que volen destruir el procés.
Els que volen descavalcar Artur Mas s'emmirallen en un precedent: la proposta de nou estatut polític d'Euskadi que impulsava el lehendakari Juan José Ibarretxe només va tenir vida mentre aquest ocupava Ajuria Enea. Aquella proposta, que dotava el País Basc de la majoria d'estructures d'estat que encara li manquen, no era formalment independentista, però tot i això ni tan sols va acceptar-se'n el tràmit al Congrés dels Diputats. Posteriorment, Ibarretxe va ser desplaçat de la presidència basca únicament gràcies a la llei de partits i la il·legalització de l'esquerra abertzale combativa.
El problema de comparar Artur Mas amb Ibarretxe, com feia fa dos dies l'inefable José Antonio Monago, és de miopia política. Si bé el projecte del lehendakari tenia el suport majoritari del Parlament basc i les enquestes li atorgaven un suport social igualment majoritari, el cert és que tot el procés va ser generat per Ibarretxe i mai no va deixar de ser un programa polític íntimament lligat a la seva persona, fins al punt que tothom, fins i tot ell mateix, s'hi referia com “el pla Ibarretxe”. Efectivament, d'aquest pla no se'n va saber mai més res a partir del moment en què Ibarretxe va abandonar la seva carrera política al mateix temps que abandonava Ajuria Enea. El seu partit no es va fer seu el projecte i amb el nou lideratge encarnat per Íñigo Urkullu el pla va ser desat en algun calaix de Sabin Etxea, on encara dorm el somni dels justos.
La realitat catalana, però, és ben diversa, per no dir que és exactament inversa. El sobiranisme que exhibeix Artur Mas no li és originari, sinó que el president ha assumit un sentiment social que s'ha disparat arran del llarg i fallit procés estatutari. És per això que, d'altra banda, el sobiranisme del president és més fort: perquè és un convers, i ja se sap que la fe dels conversos és sempre més vigorosa. Però entre el president i la societat civil sobiranista també hi ha un element diferenciador en relació amb el País Basc: CDC i la seva direcció no tenen res a veure amb el PNB que lidera Urkullu. Coneixent-los una mica tots dos, només veig un punt en comú entre el president Mas i el lehendakari Ibarretxe: una tossuderia insubornable.
