La impunitat

Sigui o no sigui certa la narració de la jove cambrera gironina a Els matins de TV3, sigui l'empresari afectat un exponent de l'hostaleria més canalla o un exemple de qui procura mantenir-se viu en plena epidèmia de petits empresaris honestos, aquell relat era tota una classe magistral d'economia contemporània. Fonamentat en un cas real o no del tot, demostrable o no, il·lustrava a la perfecció que la força del treball ja fa temps que s'ha esbravat i que la crisi ha deixat tanta laxitud en el sentit de justícia i dignitat que algunes voracitats perden tota noció dels límits, i algunes cobdícies viuen amb lleugeresa la seva impunitat. Aquells 700 euros al mes per 11 hores de treball en condicions infames, sense contracte i obligada a oferir uns serveis indignes, no sé si són reals però no són cap deliri. L'exposició pública dels fets, la decisió dels responsables del programa d'oferir l'enorme repercussió de les pantalles, va ser molt arriscada si després, quan es desencadenessin els efectes i les fúries, no es podia sostenir la versió, i molt injusta si no tenia base sòlida, però no sé què em diu que no està malament que existeixin aquestes possibilitats, i que es tingui present que a la cobdícia, la voracitat i la impunitat es pot oposar l'amenaça del boicot. A falta d'altres mecanismes socials, els mitjans de comunicació i la clientela mobilitzada poden fer aquesta funció reparadora. I a falta d'altres principis ètics, el principi del benefici frustrat per una campanya adversa pot tenir la seva eficàcia.

El grup municipal de la CUP gironina va presentar fa uns dies la campanya “Tothom hi cap” per combatre les discriminacions als locals d'oci de la ciutat. Amb adhesius somrients de color verd o malcarats de color vermell assenyalen quines són les pràctiques dels diversos locals i si s'han donat casos de discriminació per ètnia, orientació sexual, discapacitat o procedència social. No és una campanya amable, és clar, i ja s'han expressat algunes oposicions en el sector i algunes incomoditats arreu. Però també uns quants entusiasmes entre els qui davant les portes d'entrada ja han sentit diverses formes de dir: tu no. Els que fosquegen, els sospitosos habituals, els que exterioritzen opcions sexuals de les que anomenen alternatives, els que són jutjats per l'aspecte i no per l'actitud o els que no encaixen en l'imaginari estètic d'aquests paradisos artificials. Està bé que s'evidenciïn els criteris i que la resta de la clientela avaluï si hi vol travar complicitats. Diuen que aquestes campanyes, com els escraches, tiben excessivament la convivència i són il·legítimes. Però quan ho diuen ometen la duresa de la trencadissa, la frustració, la desesperança, la perspectiva de les víctimes i que el nostre és un sistema pervertit que afavoreix els poderosos i abandona els dèbils. Són accions que no caldrien si les administracions i la justícia vetllessin pels principis que teòricament sustenten la nostra democràcia, però no ho fan. En el reialme de la doble moral i de la llei de la selva, benvinguts siguin els combats contra les impunitats.