Sabates voladores

M'ha sorprès, i molt, veure els poders fàctics fent pinya en defensa de Rodrigo Rato i condemnant el diputat David Fernàndez pel seu gest d'ensenyar una sabata al Parlament; des dels dirigents polítics en general fins a editorials de diaris titulats “Matonismo”.

Quan la justícia no fa la seva feina, les societats democràtiques solen trobar vies alternatives per fer efectiva la condemna social de les conductes delictives. El gest mediàtic de Fernàndez va en aquesta direcció, i em va fer recordar l'actitud de la societat argentina davant els indults i les lleis d'obediència deguda i punt final que van deixar lliures torturadors i assassins, en la dècada dels noranta del segle passat. Es va generar un rebuig ciutadà que va esdevenir una condemna social que va obligar l'Estat a reaccionar i anul·lar aquelles lleis. Per exemple, en entrar un d'aquests personatges en un restaurant, un teatre, un cinema, tota la resta de la gent amenaçava d'abandonar el local si qui acabava d'arribar no marxava immediatament. Recordo el cas d'Alfredo Astiz, l'Àngel de la Mort (que sortosament més tard va tornar a la garjola), que va rebre un cop de puny a la cara d'un home que passejava amb la seva família i es va indignar de veure'l tan tranquil caminant amb total impunitat pel carrer.

Déu me'n guard que algú es pensi que vull fer apologia d'aquestes situacions o insinuar que és el que s'hauria de fer amb aquests banquers que es riuen a la cara de tots nosaltres, els que pagarem els rescats bancaris durant dècades. Ans al contrari, aquesta condemna social és un símptoma de mala salut democràtica. Si la justícia de veritat funcionés, aquestes situacions no es produirien. I encara pitjor si, a més a més, els altres poders fàctics (polítics, premsa, etc.) s'allunyen del sentiment ciutadà. Malauradament, l'actuació de Fernàndez no és res més que un reflex del sentiment d'indignació ciutadana creixent en molts àmbits, i em fa l'efecte que en veurem més, de reaccions espontànies en aquesta direcció.