Memòria atlàntica

La cosa deu anar de debò, malgrat tots nosaltres, perquè fins i tot un portaveu de l'OTAN s'ha permès perdre un segon del seu temps marcial per referir-se a Catalunya. Afirmen aquells senyors que, si aquest país té la gosadia de constituir-se en estat, haurà de tornar a sol·licitar l'entrada a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord i aconseguir l'aprovació dels seus membres actuals. La declaració de l'OTAN deu respondre a les pressions epilèptiques de l'Estat espanyol, que aquests dies mou terra, mar i aire per aconseguir que fins i tot els gats repudien els catalans si s'atreveixen a fer-se adults. L'advertència, però, constata la ignorància. Com els més vells del país deuen recordar, Espanya va entrar a l'OTAN en un gest calculadament crepuscular del president Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, successor a bots i rebots d'Adolfo Suárez i encarregat de liquidar la paradeta de la UCD. El principal partit en l'oposició, antiatlantista llavors per devoció i convicció, va rebutjar la decisió i va proclamar, en bàndols i edictes “OTAN? D'entrada, no!”. Però va ser que sí, perquè Felipe González es va arronsar davant tractat i mercat i va convocar un referèndum per demanar als seus votants que acceptessin l'entrada amb la seva dimissió com a amenaça. Tot Espanya va votar “sí”? Tota, no. Catalunya no ho va fer. Els senyors de l'OTAN tenen mala memòria. Si els catalans s'independitzen, potser no voldran continuar gaudint de tan alt honor. Guardin-se, doncs, consells i aclariments.