Opinió

JOAN VILLARROYA

“Va ser una època dolorosa, de foscor, repressió, injustícia i fam”

“La classe mitjana republicana, progressista, identificada amb la llengua i la cultura, va ser atacada d'arrel

“Va ser terrible quan molts es van adonar que no tornarien”

Joan Villarroya és autor de publicacions diverses sobre la Guerra Civil a Catalunya i sobre els bombardejos que van patir Barcelona i altres ciutats de Catalunya. Ha fet recerca en història militar, la Guerra Civil i el franquisme, i la violència i la repressió a la rereguarda. És coautor entre molts d'altres llibres de l'Atles de la Guerra Civil a Catalunya i està considerat un dels grans experts en el conflicte a casa nostra. Va dirigir els cinc volums publicats per aquesta casa sobre la Guerra Civil: Imatges 1936-1939, sobre la guerra a les comarques tarragonines, les comarques gironines i el Maresme; Tres dies de març, sobre els bombardejos sobre Barcelona, i Els noms de la guerra.

Què pretén la sèrie?
No és ni vol ser un llibre d'història, però vol explicar de manera fidedigna el que va passar fa 75 anys a casa nostra. Una època dolorosa per la guerra i el començament d'una etapa encara més dolorosa, de repressió, de foscor, d'injustícia i de fam... Hi ha una frase que resumeix molt bé el franquisme: “Aquells anys grisos, carregats de penúries, foren un anys amb rerefons d'himne nacional i Cara al sol, cartilla de racionament, mercat negre i bacil de Koch.”
Què va significar la derrota?
A Catalunya la guerra va ser molt dura. La catalana era una societat que democràticament s'havia mostrat a les urnes com d'esquerres i aquest era el tarannà majoritari, tot i que també hi havia sectors que es van identificar amb el franquisme. La guerra va fer que hi haguessin rojos i blaus i que es produïssin fets repressius molt forts. Acabada la guerra, la classe mitjana republicana, progressista, amb una identificació clara amb la llengua i la cultura catalanes, i la universitat, les sardanes, els ateneus... tot això el franquisme ho ataca d'arrel. I si els revolucionaris del 36 van perdre el suport d'una part de la societat pel seu radicalisme en determinats aspectes ideològics i socials, la radicalitat del franquisme en perseguir elements radicals substancials, com ara la llengua, va fer que molts catalans afins acabessin cansats.
Es van passar moltes penúries.
A mesura que avançava la guerra avançaven les penúries. Hi va haver molta gana en la guerra i es va incrementar en la postguerra. Les cartilles de racionament van durar deu anys. No hi havia paper i molts papers de consells de guerra eren de documents catalans reciclats. I per exemple, canviar les rodes dels vehicles era una epopeia.
I a més es van perdre les llibertats.
Es va imposar un règim únic amb una ideologia, el feixisme. El falangisme, com ells mateixos reconeixen, era molt minoritari. I quan es converteix en l'única i majoritària opció, potser això explica el fracàs: el 39 hi ha fotos de camises blaves i el braç enlaire, rígids com els alemanys i els italians, però aquests van amb botes i aquí anaven amb espardenyes. L'estètica franquista es va moure en un cert cutrisme.
Va perdre doblement la guerra, Catalunya?
Sempre s'ha dit. Des de la perspectiva nacional és molt clar: Catalunya era una autonomia amb institucions pròpies: la Generalitat, Parlament... Tot això es va perdre. I la repressió va ser duríssima, no pas diferent a la de Madrid o la de València, però aquí s'hi ajuntava allò de rojo separatista. Oliart, en les seves Memòries, recorda com un matrimoni va ser vexat i agredit perquè parlaven entre ells en català. Es van donar moltes bufetades pel fet de parlar en català. La Universitat Autònoma de Barcelona va ser tancada, així com les institucions culturals. Gent molt bona, com ara Bosch Gimpera, es va haver d'exiliar. Els llibres del senador Ferrer i de Josep Benet en parlen a bastament. També hi va haver franquistes a Catalunya, com diu l'Esperanza Aguirre. La seva família, per exemple, i la classe industrial, petita i mitjana, que havia estat col·lectivitzada. També hi va haver casos de gent als quals durant la guerra estaven en perill perquè eren creients i que després van ser castigats per catalanistes.
I l'exili.
Va desaparèixer un món. Bosch Gimpera, un dels grans historiadors, un referent,
va salvar la vida perquè va marxar, però tot el seu mestratge es va perdre. I el dels doctors Trueta o Duran i Jordà. I Rovira i Virgili i tants d'altres. Però no va marxar tota l'elit. El senyor Pla era un gran periodista i es va quedar. I Carles Rahola? El van matar per un article!
Quan se n'adonen, de la magnitud
de la tragèdia?
Molts pensaven que amb la victòria dels aliats i la caiguda del nazisme i el feixisme, aliats del franquisme, Franco cauria. Des de l'exili es comencen a organitzar.
I és terrible quan s'adonen que això no
serà així, que Franco durarà, que la guerra freda el beneficia. I és terrible com des de fora agafen la consciència molts d'ells que mai més no tornaran.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia