Cadafalch & Co
Deia el president Mas que l'objectiu de la seva presidència és “la síntesi de Macià i Prat de la Riba”. És a dir, avançar cap a la llibertat palpada per Macià acompanyada del “seny ordenador” i constructor de Prat. Al·leluia: aquesta era la gran assignatura pendent del catalanisme, i tot el que està succeint, que està produint-se i que va en bona marxa, respon justament a aquesta síntesi històrica. Veurem si Mas se'n surt, és a dir si ens en sortim tots plegats, però he arribat a la conclusió que hi ha alguna cosa més històrica que estar a les portes de l'autodeterminació de Catalunya: és veritablement històric que algú hagi plantejat aquesta síntesi. Aquesta hibridació. Mai vista fins ara.
El conseller Santi Vila ha escrit aquest interessantíssim article “Un bust per a Josep Puig i Cadafalch”, que és difícil de no compartir en la reivindicació: Puig i Cadafalch mereix un bust al Pati dels Tarongers. Per carta de serveis, per sentit institucional, per línia continuadora, per capacitat intel·lectual i per obra política, arquitectònica i cultural. Però cal recordar que tot aquell sentit constructiu de la Mancomunitat va ser esborrat d'una ventada per un llop vestit de xai anomenat Primo de Rivera, que va enderrocar les mateixes quatre columnes erigides a Montjuïc per Puig i Cadafalch mentre aquest s'adonava (tard) del gran error que fou defensar el militar. Això, tot i així, no és el més important: tots podem cometre errors en un context d'alarma social. El que sí que va ser un error va ser l'aposta moderadíssima que va continuar adoptant la Lliga després de la dictadura. Cambó es va equivocar no entenent que el poble havia canviat, i es va equivocar tant que va sorgir el “Visca Macià, mori Cambó”. I aquí és on vaig a parar: en els visques i els moris. Aquest és el gran drama, ha estat el gran drama del nostre país. La divisió entre bon catalanisme i mal catalanisme. Entre radicals i moderats. I vinga matar-nos.
Allò que és històric del moment actual és, doncs, la proposta de síntesi. Per primera vegada en cent anys de catalanisme l'ordre, el seny i el sentit constructiu van agafats de la mà dels somnis, de la determinació i de la valentia. Sembla impossible, però Mas encarna un esforç per condensar seny i rauxa, i si ho aconsegueix tot es resoldrà bé. D'aquí ve la por dels contraris al procés: creuen que acabarem dividits, que no seguirem els processos legals o que serem maldestres als ulls del món. No: aquesta vegada Macià i Prat de la Riba (o Puig i Cadafalch) col·laboren estretament. Per això jo hauria preferit que el successor a la presidència de la Mancomunitat fos Bofill i Mates, un home que també condensava perfectament el sentit de l'ordre amb la radicalitat ideològica. Però bé, la cosa va acabar com va acabar. La Lliga va merèixer profundament, amb tota justícia i amb tota rotunditat, perdre davant d'una ERC que sí que havia connectat amb el carrer. Per molt que els currículums de Macià i Companys fossin tan discutibles, que ho són. Per fràgils que fossin les seves accions, que ho van ser. Van passar per allí quan tocava, i quan se'ls esperava.
He parlat amb ells, amb Prat i amb Macià (al llibre Ara que no ens escolta ningú), i la conclusió és clara: tots dos tenien raó. Unim-los, doncs, i que treballin plegats. Fem des d'ara una nova fornada de polítics que sintetitzin les dues ànimes. El carrer ho agrairà sens cap mena de dubte.
