Puig Antich

Avui fa quaranta anys que van matar Salvador Puig Antic. Vaig llegir la notícia en un requadre minúscul però expressiu al Tele/eXpres, el diari de casa: “Esta madrugada ha sido ejecutado Puig Antich.” El Tele/eXpres sortia a la tarda i podia publicar fets del matí o de la “madrugada”, l'hora en què les execucions tenien lloc. Manuel Ibáñez Escofet, el director del diari, evoca els fets en el seu llibre La memòria és un gran cementiri i hi afegeix un apunt íntim: “La meva dona sempre ha vist Puig i Antich com un fill seu desgraciat i per tant més digne d'amor. Eren uns temps en què a totes les cases hi havia joves exaltats, i tot el que va passar a Puig i Antich pensava que podia passar amb un fill seu.” Jo, dins la meva família no era gaire exaltat sinó més aviat temorenc però aquell dia vaig pensar, i ho segueixo pensant passats quaranta anys, que tot i així jo podria haver estat Puig Antich, o ho podria haver estat un germà meu. Puig Antich sempre ha estat el germà gran que no vaig tenir. Avui la revista Presència publica un dossier sobre el cas. Quan es van complir els vint-i-cinc anys, el mateix setmanari va anar a buscar els companys d'escola de Puig Antich per veure quina carrera havien seguit. De joves tots havien estat més o menys “exaltats” i ara uns eren metges, uns altres comerciants... El que ell no va poder ser.

L'altre dia, un amic meu, l'editor Bechdejú, em va sorprendre dient-me que havia fet el servei militar, a Eivissa, amb Puig Antich. No ho sabia. “Després vam mantenir l'amistat. Era un idealista extraordinari i una persona bona i sensible, característiques, totes, que el van conduir a la lluita armada.” El món i el país eren així, llavors.

El llibre sobre Salvador Puig Antic que Ramon Barnils va coordinar i l'altre que va escriure una mica més tard Francesc Escribano ens van servir de molt. Van ser com una catarsi, que dirien els psicòlegs. Una catarsi generacional perquè feien justícia al reu, amb el resultat d'innocent. O mereixedor d'una pena menor, vistos els atenuants.

El judici no va tenir en compte cap atenuant i va ignorar proves fonamentals perquè va ser un judici fictici, polític i franquista pensat per matar Puig Antich i donar un avís als “joves exaltats”. Jordi Panyella, brillant company d'aquest diari, acaba de publicar un llibre que ho explica i que fa indignar a cada pàgina. La justícia espanyola no ha volgut revisar el cas i, per tant, manté Puig Antich reu de mort, quan aquesta pena no existeix. És una vergonya només atenuada pel nostre veredicte de jurat popular, que és el que val.