El mocador de seda i cotó que va esdevenir ‘pañuelo'
Tinc un mocador de seda i cotó. Així començava la cançó que les nenes de l'escola on estudiava Maria Rosa Arnalot assajaven per al festival de l'escola. Fins que al cap de tres o quatre assajos va arribar una ordre de dalt i el mocador va passar a ser un pañuelo de seda y algodón encara que no rimés. Aquest és un dels primers records que Arnalot, membre del Consell de Savis del Museu d'Història de Catalunya, té de la liquidació del català de l'esfera pública i, en alguns casos, de la familiar.
“Les primeres lletres les vaig aprendre en català”, recorda Arnalot, nascuda el 1931, a qui, com a tots els nens de la seva generació, de cop i volta se li va furtar el català de l'escola i de tot arreu on el règim va poder, per imposar el castellà.
“Diria que va ser cap a l'any 42 o 43 que es va intensificar la imposició del castellà”, rememora Arnalot. On més ho va notar ella va ser a l'escola. El règim de Franco no va trigar gens a fer fora els mestres de la República. “Recordo especialment que vam tenir una mestra de Burgos –explica Arnalot–, que, naturalment, no sabia un borrall de català. Eren mestres vinguts de la resta de l'Estat que, en molts casos, no eren ni mestres –relata–. A la nostra escola no passava, però en moltes els qui feien classe eren mutilats de guerra que es limitaven a ensenyar les coses de memòria.”
A casa i amb els amics eren els únics llocs on li era permès parlar en la seva llengua i encara gràcies. Arnalot recorda que, tot i l'anormalitat de la situació lingüística que es vivia al país, a casa seva no se'n parlava. “No calia que els pares ens diguessin si podíem parlar català o castellà. Ja sabíem què havíem de fer en cada situació”, diu Arnalot.
Al carrer, la gent feia, fins a cert punt, vida més o menys normal. “Podia ser que passés un falangista per allà i si et sentia parlar en català et digués allò d'hable en cristiano”, afirma la col·laboradora del Museu d'Història de Catalunya. “Els falangistes –afegeix– quan veien grups de quatre o cinc persones, de seguida els deien: disuélvanse.” Això sí, quan entraven en un establiment oficial, qualsevol traça de relaxació s'esvaïa i els catalanoparlants canviaven automàticament de llengua.
Fins a finals dels anys cinquanta –explica Arnalot– no van començar a trobar-se llibres en català. No va ser fins molts anys després, el 1977, que ella va poder tornar a veure la seva llengua a l'escola, en aquesta ocasió, com a professora de català d'un centre privat.
