‘Photo finish'
La lectura de l'estiu 2014 ha estat, entre d'altres, Victus, de l'Albert Sánchez Piñol, en versió original (castellana). He esperat fins aquest estiu per així provar de trobar les màximes semblances entre un moment de cruïlla històrica, com va ser aleshores, i la cruïlla històrica d'avui. Sí, és cert, el d'avui i el d'aleshores són mons molt diferents. Però m'interessava el vessant humà, antropològic, universal: en moments com aquests, sigui a l'època que sigui, hi ha una cosa que es manté constant: a mesura que s'acosta la data del gran impacte, tothom va perdent els nervis. I es multipliquen les acusacions de traïdoria.
La ‘PHoto finish' del 1714 va tenir, com descriu Sánchez Piñol, covards i aprofitats i mediocres. També va haver-hi gent amb honor i amb valentia, i defensors d'una causa superior. Però sempre hi ha aquests dos tipus de perfils, això no és el més important: l'important és que, a mesura que s'acostava el moment crucial (el setge final), el sentiment de solidaritat creixia. Les cruïlles vitals tenen una virtut, i és que fan net: et mires al mirall i t'hi agrades o no. Però es fa una opció, i aleshores tot gira al voltant d'aquesta decisió. En aquell cas, mantenir la defensa de Barcelona. Van marxar els covards o els simplement prudents, alguns gens criticables, però entre els que es van quedar a la ciutat la solidaritat ja era total. Eren tots, civils i militars, una sola cosa. Un equip. Divers, però compacte. Sabien en quina direcció anaven, nobles o religiosos o plebeus. Deixaren de banda les diferències per protegir un bé superior, encara que fos una causa quasi perduda.
La ‘PHoto finish' del 2014 no sembla tan estètica. De covards, n'hi ha, i aprofitats, i mediocres que només pensen en el rèdit electoral propi. I no passa res, també hi ha gent noble i valenta. I crec que un d'ells es troba a dalt de tot del govern, i que està, per cert, força sol enmig de la pressió cap a totes bandes. Com deia, això no és el més important: el més important és saber si tenim el mínim sentit de la solidaritat, del denominador comú, del fer passar allò important per damunt de les diferències, a mesura que s'acosta el 9-N. Crec que hi ha símptomes que això no és així. Marca perfil Unió, marca perfil ERC, marca perfil la CUP, ICV, etcètera, i aquella photo start que semblava la de la data i la pregunta acaba derivant en una mena de campi qui pugui egoista, mesquí i petit. Estic generalitzant, òbviament: no tothom en cada partit es comporta així. Però a grans trets, he de dir que el nerviosisme comprensible està sent més fort que la solidaritat necessària. I m'explico.
Res del que està passant no hauria succeït sense Mas i sense una CDC amb plantejaments renovats. Que ara s'utilitzi el cas Pujol per posar en dubte aquesta realitat és tan perillós per al procés com ho seria que CDC no fes net de qualsevol altra sospita de comportament irregular al seu interior. Són dos perills idèntics. I hi ha més: tan perillós és que ERC deixi de fer de “veu de la consciència” com que es desvinculi absurdament de la sort de Mas i del seu govern per “no voler prendre mal” o per càlcul partidista; i tan perillós és que UDC marqui diferències excessives (i inoportunes) amb CDC pel que fa a la gestió del procés, com que ara es critiqui per qualsevol cosa que faci o digui una formació amb criteri propi. No sé si m'explico: és un moment de solidaritat, quasi diria que de Solidaritat, formalitzant fins i tot una mena d'aliança ad hoc entre diversos partits. Els primers catalanistes van saber fer-ho quan convenia, i van aconseguir fer tot un alçament (en paraules de Maragall). En canvi la manca de generositat, la divisió, la furga en les ferides del company de viatge, la desconfiança, seran letals.
Personalment no penso perdonar qui es fixi ara mateix a quedar el primer a la photo finish. Perquè si ens fixem en això, el primer de la foto no serà cap dels que pensem. Ni el president de la Generalitat ni cap altre líder catalanista. No en tinc cap dubte, tindrà forma de “jo ja us ho deia”. Tindrà forma d'Aznar.
