L'intent d'harmonització (la LOAPA)

Som a la primavera del 1981. Espanya ha superat un cop d'estat, però tothom sap que els motius que el van desencadenar persisteixen, malgrat que el principal actor polític a qui es culpa de crispar el país, Adolfo Suárez, s'ha retirat del primer pla. També és força evident per a tothom que Leopoldo Calvo-Sotelo és un president provisional; una mera transició de l'Espanya d'UCD a la d'un PSOE que ja es veu governant.

Ara bé, malgrat aquest lapse de temps, tant qui governa com qui està a l'oposició sap que cal donar carn a les feres per calmar-les o, si més no, tenir un gest amb els militars en agraïment a no haver secundat la revolta. Com que encara és massa aviat per perdonar els colpistes, l'Estat aposta per reduir a la mínima expressió el que molts militars i també polítics consideren un problema: l'Estat de les Autonomies. De fet, però, quan parlen de la necessitat de laminar l'Estat autonòmic el que els inspira és trobar una bona cotilla per als problemes català i basc.

De res haurà servit la contribució a la governabilitat dels partits nacionalistes, especialment catalans, que han participat activament en els Pactes de la Moncloa -que el 1977 posen la base del nou sistema democràtic- i a la redacció de la Constitució i que han donat suport al nou president durant la seva investidura. Són els escollits per pagar els plats trencats.

Leopoldo Calvo-Sotelo manté un seguit de converses amb Felipe González en què s'estableixen les bases de la presentació a Corts i posterior aprovació de la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA, en les sigles en castellà). El nou líder d'UCD està convençut que cal unificar administrativament l'Estat i que no hi hagi diferències entre els territoris, el que ha passat a la història com el “café para todos”. Els fonaments de la llei els havia de facilitar l'advocat Eduardo García de Enterria, a qui s'havia encarregat la redacció d'un informe per igualar per baix les competències de les disset comunitats autònomes. El lletrat reuneix una autoanomenada comissió d'experts per analitzar el futur de l'Estat de les Autonomies.

El president del govern espanyol pretén que la nova llei orgànica s'aprovi amb el consens de la majoria de la cambra, tot i que els nacionalistes catalans i bascos ja li han fet saber que no hi haurà consens, perquè el projecte és un atac frontal a l'autogovern consignat en els respectius estatuts d'autonomia. Finalment, també se'n desmarquen, per raons diverses, el Partit Comunista i Alianza Popular. Així doncs, UCD i PSOE subscriuen un primer acord el 31 de juliol del 1981, el qual bategen com a “Acords autonòmics”, i comencen a dissenyar la futura llei.

La LOAPA tanca la via de l'accés a l'autogovern mitjançant l'article 151 de la Constitució, que és el que havia permès a les comunitats històriques més Andalusia disposar d'un estatut propi, i dissenya com han de ser les comunitats autònomes: quines institucions poden tenir, quines seran les seves atribucions i quant de temps trigaran a tenir-les. Això sí, en el benentès que totes –siguin històriques o no– tindran el mateix sostre competencial.

La llei ocasiona un autèntic terrabastall polític a Catalunya. Hi estan en contra CDC, ERC i el PSUC. L'oposició a la voluntat uniformitzadora de Calvo-Sotelo i González també troba una forta oposició interna al PSC, fins al punt que està a punt d'implosionar el partit al Principat, per l'enfrontament entre detractors i defensors de la proposta legislativa. La crisi esclata en tota la seva virulència el desembre del 1981, tal com relata el ja traspassat Jaume Lorés (escriptor, periodista i militant socialista de la primera fornada), quan el portaveu del PSC al Congrés dels Diputats, Ernest Lluch, es nega a presentar les esmenes del partit a la LOAPA –en aquells moments els socialistes catalans encara tenien grup propi a la cambra–. El consell nacional del PSC destitueix Lluch –que es nega a acceptar el cessament– i en solidaritat amb ell dimiteixen Eduardo Martín Toval, portaveu del PSC al Parlament de Catalunya, i Joan Prats, membre del comitè executiu federal del PSOE. A cinc mesos vista, el maig del 1982, el PSC ha de celebrar el seu Congrés, i Lluch es postula com un dels candidats a substituir Reventós.

Tot i les pressions dels polítics catalans, la llei va fent el seu camí, per bé que lentament, i això porta la ciutadania a manifestar-se el 14 de març del 1982 a instàncies de la Crida a la Solidaritat, que aconsegueix aplegar més de 350.000 persones. La capçalera de la manifestació la formen Macià Alavedra (CiU); Josep Lluís López Bulla (CCOO); Rafel Ribó (PSUC); el senador Josep Benet; el rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Maria Badia i Margarit; el president de la Diputació de Girona, Arcadi Calzada; el comunista Pere Ardiaca i Magda Oranich en representació dels Nacionalistes d'Esquerra. A la manifestació també hi participen a títol personal alguns dirigents socialistes.

Un any abans, la Crida s'havia presentat en societat amb un acte massiu al camp del Barça, que va aplegar 100.000 persones. La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes neix com a moviment catalanista en resposta al Manifiesto de los 2.300, impulsat per un grup d'intel·lectuals espanyols (entre els quals hi havia Federico Jiménez Losantos) en què criticaven la política lingüística de la Generalitat i l'acusaven de discriminar el castellà.

L'oposició política i cívica catalana no aconsegueix aturar la tramitació de la llei, que s'aprova el 30 de juny del 1982 amb 206 vots a favor i l'oposició total de catalans i bascos, que hi presenten recurs previ d'inconstitucionalitat, un instrument que ara ja no existeix. Aquesta via permetia evitar el mal que ocasionen els fets consumats. De res serveix que una llei sigui declarada anticonstitucional si ja ha entrat en vigor i ha tingut efectes perniciosos. La llei es
va suspendre automàticament
i ni tan sols es va arribar a publicar al BOE. Finalment, el Tribunal Constitucional (concretament la “secció de vacances”) declara anticonstitucionals
el 13 d'agost del 1983 catorze dels trenta-vuit articles de la LOAPA. L'alt tribunal va concloure que “tant la Constitució com els Estatuts d'autonomia són intocables per al legislador de l'Estat i només poden ser reformats a través de procediments de reforma constitucional o estatutària que ells mateixos prevegin”.

L'Estat perd el primer assalt d'un llarg combat. Tot i que els “Acords autonòmics”, base de l'acord de la LOAPA, continuen en la ment i en l'actuació del dia a dia del govern de Felipe González, que l'octubre del 1982 arriba a la presidència del govern espanyol. La llei deixa com a herència també el sistema de finançament, la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), de la qual només s'escapen els bascos i els navarresos. La LOFCA marcarà les legislatures futures i, amb el pas dels anys, es convertirà en un autèntic maldecap per a Catalunya, que no es pot desenvolupar com voldria perquè no disposa dels recursos necessaris, atès que una llei pensada per acontentar tothom constreny les seves finances i, a més, l'empobreix. D'altra banda, Felipe González demostra ser un home amb memòria, i premia la fidelitat d'Ernest Lluch els mesos de tramitació de la LOAPA al Congrés, una defensa que ha posat en perill la unitat dels socialistes catalans. Lluch serà designat ministre de Sanitat i Consum. I per evitar futures traves, el PSOE aconsegueix que el PSC deixi de tenir grup propi al Congrés. Units i diluïts.