La malfiança
La veritable intenció de Mas és assolir la independència o instrumentalitzar l'ambició independentista per mantenir-se en el poder? La voluntat d'ERC és consumar la secessió o guanyar unes eleccions autonòmiques i embastar un nou govern d'esquerres que aquesta vegada sí provoqui la desintegració de CiU (a diferència de la temptativa fracassada que van suposar els tripartits en aquest sentit)? Més de dos anys després de la gran manifestació de la Diada de 2012 i dos mesos després del 9-N, encara hi ha força motius que provoquen la malfiança respecte a la veritable intenció del lideratge sobiranista. Al capdavall, tampoc no fa tant que Mas va enfilar una legislatura de bracet amb el PP (2010-2012) ni que ERC va sostenir fins al darrer minut un president acèrrimament unionista com José Montilla durant quatre llargs anys (2006-2010), un període que va viure la crisi de les infraestructures (2007-2008), la conclusió d'un pacte de finançament que va continuar promovent l'espoliació fiscal (2009), la indiferència del govern, inclosa la dels seus integrants republicans, cap a les consultes populars municipals per la independència (2009-2010) i, finalment, la fulminació de la reforma estatutària a mans del Tribunal Constitucional espanyol rematada amb el vot contrari de la Mesa del Parlament presidit per Ernest Benach a promoure un referèndum sobre la independència d'acord amb la llei de consultes referendàries (estiu de 2010). En política, com diuen que fan els amants, es recorda tot. Meminerum omnia amantes.
Les proclames i els fulls de ruta ampul·losament anunciats des de fa dos anys no amaguen que, malgrat la intensitat de la reivindicació social, l'estament polític ha continuat presoner d'una dinàmica autonomista i els gestos que han contradit aquesta inèrcia han estat realment escassos fins ara. Tal vegada només en puguem identificar veritablement un: la desobediència de Mas i del seu govern a la providència del Tribunal Constitucional per la qual se suspenia el procés participatiu. La resta (suposada construcció d'estructures d'estat, celebració d'una consulta oficial sobre la independència, desplegament d'una activitat diplomàtica per aconseguir suport internacional) ha estat només fum, i hi ha molt poques garanties que no ho segueixi essent en el proper cicle.
El laberint en el qual CiU i ERC estan instal·lats d'ençà del 9-N és especialment dramàtic si tenim en compte que justament l'esdeveniment del procés participatiu va confirmar el patró que hauran de seguir les institucions catalanes si es vol assolir la independència: una ruptura unilateral que, almenys en una primera fase, estarà associada a la via de fet i només tindrà èxit si s'articulen factors de coacció que assegurin un control sobre el territori, la població i els recursos. No cal dir que la política de vol gallinaci que han ofert aquests setmanes els dos principals partits de la causa es troba molt lluny de desvetllar cap mena de confiança en què siguin capaços de promoure una acció d'aquesta envergadura disposada a fer trontollar els fonaments de l'ordre espanyol i europeu. Si no han assolit uns mínims nivells de cohesió per concórrer en un procés electoral, com volen encapçalar una iniciativa revolucionària que no té precedents en les democràcies occidentals? Aquesta és tal vegada la conclusió més feridora de la seqüència de manca d'entesa a la qual ha assistit la ciutadania desconcertada.
No obstant això, potser també caldria recordar que l'actitud dels representants no deixa de ser un reflex dels anhels i de les pors dels representats, i que si tal vegada hi ha una majoria hegemònica disposada a donar suport a una secessió de vellut que només requereixi sortir un cop a l'any en una manifestació, potser no és tanta la gent amb prou coratge per afrontar un conflicte llarg i intens que imposi sacrificis molt alts, l'únic camí realista, d'altra banda, per marxar d'un estat que ha basat la seva identitat preferentment en la voluntat de dominació.