Només un primer pas

Malgrat que el 2013 va culminar el desenvolupament del Sistema Europeu Comú d'Asil (SECA), amb què es pretenia harmonitzar la possibilitat d'acollir-se al dret d'asil a tota la Unió Europea, fins ara, tant pel que fa a les possibilitats que té una persona que se la reconegui com a tal, com pel que fa al tractament, l'assistència i les possibilitats o no d'obtenir automàticament permís de treball, la qüestió varia molt d'un estat a un altre.

A més a més, aquest sistema penalitza els països fronterers i de la riba mediterrània, atès que, en principi, l'asil s'hauria de demanar en el primer país de la Unió que es trepitja. L'Estat espanyol, per exemple, és a la cua quant a concessions o reconeixements d'estatut de refugiat, per darrere d'estats molt més petits, com Malta i Xipre. D'alguna manera el govern espanyol pensa que si facilités aquest dret generaria un efecte crida al nord d'Àfrica. De fet, fins ara la majoria dels que estan aconseguint poder tramitar la sol·licitud, accedint legalment a les dependències fronteres de Ceuta i Melilla, són els sirians que, sigui amb el seu passaport sirià, sigui amb un de fals marroquí, poden sortir del Marroc i accedir legalment a la frontera espanyola. Però, en canvi, als ciutadans que fugen de conflictes com els de Somàlia, Eritrea o Mali els és impossible demanar-ho, si no és que salten la tanca de Ceuta i Melilla. I en la majoria de casos, quan ja són a Ceuta o Melilla, no se'ls admet a tràmit la sol·licitud o posteriorment és rebutjada, tot i que la majoria són traslladats setmanes o mesos després a la península amb una ordre d'expulsió inaplicable. I precisament perquè la possibilitat d'èxit és molt més alta si ho fan a Suècia o Alemanya, vinguin per la ruta que vinguin, intenten arribar com sigui allà.

Però més enllà de la distribució irregular dins d'Europa dels que són reconeguts com a refugiats, és escandalosa la poca quantitat de refugiats sirians que hi ha a Europa en comparació dels tres milions que acullen el Líban, Turquia, Jordània i l'Iraq.

La necessitat de donar una resposta urgent a les últimes tragèdies al mar i a l'arribada massiva cap a Itàlia, afavorida o facilitada pel desgovern i la guerra civil a Líbia, va forçar la Comissió Europea a aprovar ahir un pla per repartir equitativament i solidàriament els que han arribat de manera irregular per mar, majoritàriament a Itàlia i Malta, el 9% dels quals, segons la quota proposada, correspondrien a l'Estat espanyol. També es proposa portar legalment, no se sap si des de Síria o des dels camps de refugiats dels països veïns, uns vint mil refugiats més dels 1.549 que anirien a l'Estat espanyol. I, paral·lelament, la Unió Europea, a la vegada que intensifica la tasca diplomàtica per reforçar el govern “legítim” de Líbia, busca algun tipus de cobertura legal de l'ONU per intervenir militarment en aigües líbies –i potser també amb accions des de l'aire– per tallar les rutes de sortida des d'aquell país.

D'entrada, estats com el Regne Unit, on el xenòfob UKIP va ser la tercera força més votada dijous passat, i Dinamarca, ja han dit que ells no s'afegiran a aquest pla. La proposta és un primer pas insuficient, però necessari. I evidentment no es tracta d'acollir-ne ara uns milers mentre s'unta amb diners els governs del nord d'Àfrica per crear camps d'internament allà.