Les orelles

Tal com passa sovint a les reunions, als claustres o a les assemblees, avui també el Facebook, el Twitter, el WhatsApp i totes les noves tecnologies serveixen perquè tots plegats ensenyem les orelles. De fet, serveixen perquè les ensenyem més que mai, que la comunicació no és només amb paraules. ¿Quants cops ho hem sentit a dir? “Jo no sabia com era fins que el vaig començar a tenir d'amic al Facebook i fins que el vaig començar a seguir al Twitter”. Abans la gent dissimulava callant i somrient, i si algú no en feia prou, es deixava els cabells llargs o amagava els seus enormes pavellons auditius sota un barret o una gorra. Només els capellans en els sermons i els confessionaris, els polítics a les declaracions i discursos, i els professors, els columnistes i els tertulians obligats a parlar o a escriure bé i no tenir res a dir es veien obligats a ensenyar de tant en tant les orelles. Però d'ensenyar-les avui ja no se n'escapa ningú perquè, com a les reunions, també en el món virtual qui no piula, no escriu o no diu res no existeix. Una situació terrible, vivint com vivim a l'època de la imatge i de les aparences. El resultat? Missatges i WhatsApp que no porten enlloc perquè no afegeixen res, enviats només perquè se sàpiga que s'hi és. Els condicionals hi ajuden molt: “Hauríem de…”. I també les impersonalitzacions: “S'ha de...”, i els plurals: “Hem de…” Escric això després d'haver sentit que el ciutadà Rivera està disposat a no tenir credibilitat si és pel bé d'Espanya. A hores d'ara, un nou fracàs. Entretant, de l'Albert, Alberto, Albert –així en trilingüe– n'han parlat tots els mitjans de comunicació. Molts han apostat per ell fa temps. Però fa temps també que, en aquesta expart d'Espanya, de credibilitat ben poca.