Tribuna
Recorda
Recordar les persones que ens han precedit i que han realitzat una tasca social és no tan sols una tradició sinó fins i tot una obligació. On és, però, la rasa que separa els mereixedors del record d' aquells que quedaran per sempre més en l'anonimat? D'entrada, sovint dediquem elogis a persones que quan vivien entre nosaltres no havíem apreciat com calia o potser silenciat. Una estranya relació de mort/resurrecció s' esdevé de cop en molts casos com recull la dita “quan fou mort el combregaren”. I posats a al·ludir la nostra cultura de base cristiana, vegem com l'Església té present aquesta conjuntura i dedica un dia a Tots els Sants. L' elogi públic a les víctimes d'una catàstrofe natural o bèl·lica sol elevar un monument col·lectiu (no és el cas dels morts de la República, al front o assassinats pel règim). Però, en la majoria dels casos, persones que viuen i moren en l'anonimat sovint han fet més per la societat on viuen que els grans venerats.
En aquests moments, tenim un bon exemple del fet, en l'11 de setembre. Podem imaginar quantes persones treballen des de les associacions territorials per a l'èxit del projecte?
Fa poc ens han deixat dues persones significatives. En Narcís-Jordi Aragó i en Jordi Carbonell. Han sigut a bastament descrits. Els evocaré, doncs, per la nostra relació personal. De l'Aragó en vaig fer un panegíric, fa uns quants anys. Tenia ganes d'expressar-li els meus sentiments envers ell. Poca cosa més puc dir d'aquella persona amb qui vaig fer els primers passos dins el món cultural i periodístic de Girona. Durant tres anys vaig treballar a la redacció de Presència, al costat seu. I em va presentar les meves tres primeres novel·les.
En Jordi Carbonell era un company de proeses polítiques. Va organitzar, amb en Carod Rovira, l'Entesa de l'Esquerra Catalana. Un projecte engrescador que tenia com a fita la independència de Catalunya. A Girona va ser un èxit de participació. L'ambient social ja era el procés, aquell 1984. Per pocs punts, en Carbonell no va accedir al Parlament de Catalunya. És amb tots ells que avui recordo els quatre caps de llista de l'Entesa: en Quim Domingo Panella per Girona, en Carod-Rovira per Tarragona, en Josep Torres per Lleida.
Si apel·lo a la tasca anterior de Jordi Carbonell, el 10-S del 1976, a Sant Boi del Llobregat, no puc deixar de banda aquella multitud que cridava “Unitat, amnistia, estatut d'autonomia”. Un fil des de l'A. de Cat.-l' Entesa-ERC-l'Assemblea Nacional Catalana. Hem sigut tot un poble qui ha recorregut aquest llarg camí. Els elogis que aquests dies han omplert els diaris han de ser un elogi al poble català. També a aquella gent que ens va traspassar la nostra cultura, la nostra llengua, silenciosament. Durant aquells 40 anys de dictadura d'un feixista militar.