Eixamplar l'independentisme

Entre el sobiranisme, existeix la raonable preocupació de no assolir prou massa social per esdevenir majoria en un hipotètic referèndum d'autodeterminació. El creixement exponencial d'independentistes dels darrers anys ha donat pas a un recompte més afinat de partidaris de constituir una República Catalana i encetar un il·lusionador procés polític de ruptura amb la monarquia espanyola. Les darreres dades de juliol del CEO assenyalaven que els partidaris de crear un nou estat se situaven al 47,7%, mentre que els contraris eren el 42,4%. La història recent ens mostra un interessant procés en què un catalanisme vague i transversal ha mutat revolucionàriament en un sòlid projecte independentista. Alhora, i en un període de recomposició política, constatem com el federalisme líquid s'ha evaporat contra el mur de la realitat, tot bifurcant-se entre un conservadorisme estèril o un independentisme pràctic que ha aportat centenars de milers de conversos. Entremig, l'emergència d'un sobiranisme postnacional (que bé podria representar l'Antonio Baños o Súmate) en el qual, amb consciència d'arrels hispàniques, veuen la possibilitat de crear una república com la gran oportunitat de millorar el seu benestar.

No obstant això, el procés ha generat intenses transformacions que han dissolt antigues certeses i han fet caducar velles categories d'anàlisi. Davant del fet que hi ha un nucli impermeable al projecte independentista, i un gruix de persones que no es decanten, s'han formulat interpretacions interessades sobre el silenci o l'ambigüitat del que podríem qualificar el disputat espai dels no alineats. Malgrat que la demoscòpia mostra l'heterogeneïtat d'aquest col·lectiu, partidaris i detractors de la independència tendeixen a simplificar les raons d'aquesta teòrica equidistància. Aquest estiu, alguna batussa pel Twitter tractava d'atorgar aquests centenars de persones a una suposada “Catalunya real”, necessàriament metropolitana, enfront d'un sobiranisme contemplat sota les ulleres del soleturisme. Aquest és un prejudici que, malgrat el descrèdit intel·lectual del marxisme, continua ancorat entre bona part de l'esquerra, i que porta alguns comentaristes a associar catalanisme amb burgesia i a idealitzar una classe obrera de procedència immigrant. Les evidències indiquen una gran diversitat social i política, i una gran singularitat vital entre aquests dos espais que la realitat fa permeables i canviants.

Cert és que les dades del CEO dibuixen tendències. Els nascuts a Catalunya són partidaris de la independència en un 60% i els catalanoparlants ho són en un 76,8%, mentre que, en canvi, només ho són el 16,8% dels nascuts a territori espanyol, un 16,3% dels qui fan servir el castellà com a llengua habitual o un 40, 9% dels qui es consideren bilingües. A l'hora d'interpretar els comportaments polítics i la seva relació amb la preferència per una República Catalana, també cal considerar una porció significativa de persones arribades a Catalunya que han esdevingut independentistes. Tractar d'explicar per què tants han transitat aquest camí ens hauria d'ajudar a orientar quina pot ser la millor manera d'ampliar aquesta majoria.

La identitat és un procés de reinvenció personal que comporta un esforç que requereix recompensa. A occident, aquesta es diu “ascensor social”. Per tal d'incorporar-se a una societat d'acollida, cal que existeixin mecanismes de participació de ple dret en la construcció nacional. Bona part dels èxits tenen a veure amb l'accés al treball, la barreja social i l'associacionisme. A Catalunya, encara que també a França, Escandinàvia o altres estats, la funció pública permet esquivar la discriminació tàcita de la societat autòctona, o l'accés als estudis superiors genera un espai d'intercanvi en igualtat de condicions que forja la necessària igualtat en què es fonamenta la cohesió nacional. Això, fins no fa gaire, ha permès que mestres, personal sanitari, administratius, sindicalistes, treballadors, estudiants de cognoms diversos hagin pres consciència i responsabilitat nacional.

Les recances que mostren determinades forces d'esquerres sobre el sobiranisme, malgrat que no sempre són honestes, tenen cert fonament. En els darrers anys, el neoliberalisme present en bona part dels ideòlegs sobiranistes i la praxi d'una Generalitat que fa que Catalunya sigui una de les regions europees amb menor percentatge de treballadors públics (13,2%) respecte a Espanya (21%) o el 25% europeu. Catalunya té medalla de bronze europea en les taxes universitàries més altes, el doble que les espanyoles i el triple que la mitjana europea. No es convencerà els indecisos amb paraules, perquè la millor pedagogia és la dels fets. La independència beneficiarà els independentistes i els no independentistes. Només l'acció governamental quotidiana basant-se en la construcció d'una factoria d'ascensors socials podrà assegurar la majoria necessària per a la ruptura.