Feu cas dels sants!

L'exemple de Teresa de Calcuta, avui que ja és santa. No era de Calcuta, sinó albanesa. No va néixer a Albània, sinó a Skopje, capital de Macedònia. Però, quan hi va néixer, Skopje no era sinó una ciutat més de l'Imperi otomà. Res de capital. Ja ho deuen saber: l'Imperi otomà no existeix. I, com segur que saben també, si ho pregunten al primer adolescent que trobin xatejant pel mòbil, els dirà que no sap ni de què li parlen. Per ell no ha existit mai. Ni potser Skopje ni Macedònia. Però anem al nom de la santa. No es deia Teresa, sinó Anjezë. I no es deia de Calcuta, sinó Gonxhe Bojaxhiu, que és un nom que només els albanesos deuen saber dir. Els dos punts de dièresi sobre l'última e d'Anjezë no sabem tampoc què ens indiquen. Però ho fan tot plegat més estrany. I la religió? Durant bona part del segle XX, oficialment els albanesos van ser ateus, tot i que a Albània hi havia la minoria musulmana més important d'Europa. Segurament avui ja no ho és. A Europa hi han arribat molts emigrants i no tants refugiats. Teresa de Calcuta, però, era catòlica. I avui és santa, tot i que va tenir moltes crisis de fe. O potser per això. “Llargues i doloroses”, segons va escriure. I com que alguns diuen que és la santa dels pobres, d'altres la critiquen perquè va tenir tractes amb dictadors com Baby Doc Duvalier i amb presidents com Ronald Reagan, i perquè, bo i tenir cura de tants malalts, va negligir els malalts terminals als seus hospitals. Ella va triar moltes coses, en va voler canviar moltes altres i algunes vegades es va equivocar. Onze de Setembre. Als Balcans hi ha gent que ha anat canviant, que ha anat triant i que fins i tot ha pogut equivocar-se. Per a alguns, però, Espanya no canviarà. Eterna Espanya! I si algun cop alguns hi trien són sempre els que ens manen.