Un pregó volcà contra el mal ambient

Palafolls va donar dimecres a la nit el tret de sortida a la festa major amb un pregó inusual. I ho va fer amb una plaça de Poppi on no hi cabia ni una agulla, amb un ambient de divertida atenció davant el nou format de l'inici de la celebració, però amb els ulls posats en les quatre furgonetes dels Mossos que vetllaven per evitar que es complissin unes amenaces que, afortunadament, només van quedar en això. Durant setmanes, determinats sectors de verb enverinat i poca consciència s'havien encarregat d'empastifar les xarxes socials amb missatges denunciant uns suposats atacs ferotges a un col·lectiu militar basats en acusacions d'oïdes i sense cap fonament, però amb molta mala fe. La crida a mobilitzacions sota la bandera de la defensa de la moralitat i de l'honor no va tenir cap resposta, però sí que va deixar un cert pòsit de malestar en els primers moments del pregó convertit en film d'autor perquè el públic desconeixia què acabaria passant. Però la pel·lícula de Palafolls, Sota el volcà lèsbic, va seguir el programa previst. L'alcalde, Valentí Agustí (PSC), va ocupar l'escenari amb un discurs de presentació orientat a calmar els ànims i recordar als presents que tot allò que es veuria era només ficció, una estona de divertimento que, sense ser del tot innocent, tenia com a únic objectiu buscar la rialla de l'espectador despullant de transcendència les situacions més diverses. El film, de 75 minuts de durada, combina diferents històries, llarguíssims plànols aeris de tots els racons del municipi, números musicals i algun monòleg poètic i profund. Accions al voltant d'un hipotètic volcà màgic sorgit del no-res que, en comptes de regurgitar lava i arrasar-ho tot com fan els volcans de debò, el que fa és empassar-se els problemes i maldecaps que no ens deixen ser feliços. O com a mínim ho intenta. I pel que fa al suposat ultratge i burla als legionaris, jo no ho vaig saber veure enlloc. Eren personatges de ficció com la resta que va sortir a la pel·lícula, que també van actuar i ballar al ritme de la música d'Enrique Iglesias i fins i tot van acceptar apropar-se al volcà per abocar-hi les penes i acabar abraçats en franca harmonia amb la resta de protagonistes. I és que ja ho diuen que això de fer teatre és una teràpia excepcional. Per això caldria receptar-ho a més d'un.