Infinits

Dos infinits, l'infinitament gran i l'infinitament petit. L'expansió i la concentració són dos vèrtexs que té tota obra i filosofia barroca, i de manera molt notable la de Bach. El musicòleg Ramon Andrés ho exposa en el seu llibre sobre aquest esperit tan escollit que era el músic alemany. Explica que Bach jugava amb “desenvolupaments canònics, inversemblants variacions a partir d'un baix, la múltiple organització rítmica, els breus temes que germinen amplis contrapunts”. Encaixava doncs dimensions que ens podrien semblar contraposades. Una filosofia que es pregunta al mateix temps què passa a l'univers i què passa al cor humà, què passa a la natura i què passa a la ment? Sense que Bach hagués llegit el savi occità Blaise Pascal, aquell que va sentenciar que el cor té raons que la raó ignora, compartia la pregunta sobre què és l'home en l'infinit. Sembla mentida però la meva canalla, ben petits, també tenen una atracció per això de l'infinit. Qui en canvi sí que va rebre influència de Pascal va ser l'intel·lectual figuerenc, president de la Institució de les Lletres Catalanes i president de l'Ateneu Barcelonès, Josep Pous i Pagès. A la parada d'Adesiara a la Setmana del Llibre en Català, l'editor Jordi Raventós m'obre els ulls davant d'un llibre escrit a l'exili, De la pau i del combat. Testament vital i literari farcit d'aquesta idea que no som res respecte a l'infinit, i ho som tot respecte al no-res. És la paradoxa de la condició humana, saber-se ple de misèria i ple de grandesa. El cor de l'home és desig insaciable. A la parada del costat Olga Resina, dibuixant de còmic establerta a Prades i creadora del Supercatalà, superheroi al costat dels dèbils, la justícia i els drets bàsics, m'ensenya la seva nova obra amb protagonista femení, la Cata. I entre l'infinitament ple i l'infinitament buit de l'11-S: Supercatalans al carrer demà! perquè com deia Pascal, i subscriurien de Pous i Pagès a Bach: l'home té il·lusions com l'ocell ales, i això és el que el sosté.