El suflé de pedra

Sense novetat al vell front. Durant les darreres setmanes han tornat a aparèixer les prevencions, les alertes, les idioteses i les amenaces que fan de prèvia a cada diada des de fa tres anys. N'hi ha que alerten que enguany hi anirà menys gent, perquè la infanteria festiva se n'ha cansat. De desfilar, d'agafar paperets en les mans i dels polítics que arrisquen menys que ells. N'hi ha que clamen i bramen contra “la divisió de la societat catalana”. Recordem quan el ministre en funcions de gendarme Fernández Díaz proclamava que el dia de Nadal les famílies catalanes ja no es menjaven la pava en pau. N'hi ha que publiquen en portada i en preteses notícies que aquest 11 de Setembre el suflé s'ha fet truita. I n'hi ha que amenacen amb les calderes de l'infern. On connait la chanson. La cançó interessada de cada any. En tota aquesta lletania macabra es troba a faltar un element. Els pusil·lànimes, els derrotistes, els que apliquen el pitjor culerisme a la política, els gendarmes, els sobrats i els miserables no demanen mai disculpes. Ni es retracten. Any rere any la realitat els desmenteix i els desborda. Any rere any, obstinadament, alegrement, festivament, reivindicativament, centenars de milers de catalans no se'n cansen i inunden els carrers d'estelades i colors. Cada any hi són. I tornaran a ser-hi tantes vegades com calgui perquè els empenyen dues paraules màgiques: la necessitat i la il·lusió. La necessitat persisteix i la il·lusió és ignífuga. Ens veiem avui als carrers!