LA CRÒNICA
Canviar-ho tot
Una coneguda formació política ha convocat per al dia d'avui una sèrie d'actes a Salt per tal d'exposar el seu ideari, en el desig d'aconseguir una “república catalana”. I la volen per “canviar-ho tot”,
segons es llegeix en els pasquins que han col·locat arreu. Bo i entenent que l'expressió porta implícita la rauxa d'una proclama que pretén engrescar, tal vegada per a moltes persones resultarà excessiu el desig manifestat de “canviar-ho tot”.
Es pretén aconseguir un estat independent per tal de canviar-ho tot? És això? Tot... vol dir tot? No es renunciarà a res, el que hi ha a dalt anirà a baix, i viceversa? És això, companys, és això? Tan nefast és el món actual en què vivim perquè no quedi res per salvar? Els esforços i sofriments de tanta gent de bona fe han estat erronis i maldestres? I ara convé fer-ho tot d'una altra manera, però els autors de la proclama estan en condicions d'ensenyar-nos per on caldrà anar per “canviar-ho tot”? Els filòsofs escriuen que la vida de l'home és un llarg exercici d'adaptació a la realitat tot buscant un punt d'equilibri entre els dos extrems. Aristòtil, en la seva Ètica ens diu que l'existència està edificada sobre una successió de contraposicions entre extrems, per tal que triem un auster terme mitjà.
Preocupa, a més, perquè si comencem a adjectivar el nou estat amb mots que pretenen fer taula rasa del que fins ara hem aconseguit i fet, serà difícil d'obtenir la imprescindible adhesió de milions de persones que s'hi aixopluguin al darrere, per tal d'aconseguir una decisió que ha d'emparar un gran majoria de sensibilitats. Si es marquen d'entrada propòsits radicals, la contesa serà més difícil. I no ho diem aquí; gent de més pes i seny ho ha afirmat abans. La voluntat de ser independents ha de ser el màxim d'oberta i planera, o no servirà de res.
Però tampoc cal esverar-se; aquesta mateixa formació ha presentat a Girona els disset temes que consideren prioritaris per a la ciutat. Amb franquesa, no hi hem sabut veure gaire res de nou: un pla per a Sant Narcís, un per a les Pedreres, un altre per a la Devesa, per a la reforma del cinema Modern, per a la casa Pastors... Són qüestions recurrents que hem escoltat anys i panys. Molta gent ho hem reclamat abans, i tots els consistoris –tots– han contestat “ara sí, ara és hora d'arranjar-ho!” i s'ha deixat transcórrer el temps amb els bons propòsits i prou, entre altres raons perquè són qüestions complexes i econòmicament oneroses, i és més fàcil “deixar-ho per a demà”.
I en aquestes qüestions ciutadanes la radicalitat destorba més que ajuda. Però tant de bo que ara vagi de veres, i s'obtingui el consens –paraula molt i molt gastada– no pas per fer plans, sinó per portar-los a terme, per realitzar-los.