Ara torno
Què més volem?
Ho hem tornat a fer. La gent hi és. Hi som. L'11 de setembre ha tornat a demostrar que hi ha un poble que vol anar més enllà, que vol ser un estat independent. Haguem sigut més o haguem sigut menys, hem estat molts. Cap altre anhel ni cap altre projecte poden aplegar tanta gent. Però encara més important que quants érem ahir en les diferents convocatòries, és la manera com ho hem tornat a fer. Una vegada més, per sobre de partidismes, d'ideologies, d'orígens i d'anhels. Aquest és el gran missatge i aquesta és la força que encara no hem sabut acabar de traslladar a l'acció política.
En la Diada de fa un any, estàvem a les portes de les eleccions del 27-S. Llavors ja sabíem que l'independentisme era majoritari, perquè ja veníem d'unes quantes diades de mobilitzacions sense precedents a Europa, però encara no coneixíem la magnitud de la majoria independentista parlamentària. Al cap de pocs dies d'omplir la Meridiana vam saber que hi havia una majoria absoluta independentista al Parlament. Un 48 per cent net i probablement una majoria absoluta si hagués estat un referèndum i no unes eleccions plebiscitàries. No és sobrer recordar-ho, perquè de l'11-S de l'any passat al d'ahir han passat moltes coses. I no precisament bones.
I no parlo de la política de Tribunal Constitucional imposada des de Madrid, precisament. Parlo del fet que, en lloc de posar fil a l'agulla al Parlament i al govern, vam començar a posar-nos entrebancs entre els que vam votar a favor de la independència en el plebiscit del 27-S. Enviar el candidat a president dels guanyadors de les eleccions a “la paperera de la història” ens ho vam fer nosaltres sols, no ho va fer Madrid. No aprovar els pressupostos que no tenien cap més funcionalitat que fer la transició cap a la independència, també ens ho vam fer sols. Discutir-nos sobre si el full de ruta és adient o si hem de tirar pel dret i fer un RUI, ho estem fent sols.
I ho dic tot en primera persona del plural perquè és com hem conjugat les últimes demostracions de les diades. En primera persona del plural, no en cap persona del singular ni en cap altra del plural. Nosaltres, els que volem la independència.
Tenim la majoria. La tenim al carrer i la tenim al Parlament. Què més volem? Si no ho podem fer en aquestes condicions, com pensem fer-ho? Algú ho pot millorar? Ningú en concret. Però sí tots junts. Només amb unitat d'acció sumarem més. No es tracta de tenir raó en la manera, sinó de fer-ho de la manera que generi més consens. Però s'ha de voler consens. S'ha de treballar aquest consens. Si no entenem això, si no entenem que aquest és el missatge de tots els 11-S, no farem res. Unitat d'acció i fins al final.