Lectura i llibertat

El debat entorn de la lectura i el
foment del consum cultural és d'aquells problemes cíclics, que de tant en tant sembla que convé tornar a
posar sobre la taula. De sobte es publica un estudi o una estadística, i ens n'adonem: llegim més aviat poc, i tot i saber de la importància de l'hàbit lector, no acabem persistint-hi com a societat. No conec ningú que no sàpiga que llegir és millor que no fer-ho, però aquest coneixement no canvia després l'estat de les coses. Les campanyes per fomentar la lectura –que s'han emportat milers d'euros de diner públic– apunten totes a recordar a la gent el que ja sap de
sobres.

Encara no he conegut ningú que em digués que no li agrada escoltar. I tanmateix els llibres “tan sols” són això…Veus que ens parlen dins del cap, i que ens expliquen històries, idees, descriuen o evoquen imatges i reflexions, coneixements, polèmiques… Llegir és fonamentalment escoltar. La gent que no llegeix és que no s'ha adonat que aquestes veus existeixen, i que en elles hi ha el més interessant que mai podran sentir i assimilar. La diferència és així de simple: llegint escoltes aquelles veritats de les quals depèn absolutament tot.

Qui no llegeix potser és que encara no ha trobat les veus que li convé atendre en un determinat moment de la seva vida. O potser ha estat forçat a la lectura, a escoltar certa mena de veus poc adequades en alguns moments de l'adolescència o la infantesa, cosa que no sol ajudar gaire a crear inquietud posterior envers els llibres i el que contenen.

Els llibres ens aporten d'altres beneficis. Les mancances que tenim com a societat deriven també de les nostres mancances com a lectors. La incapacitat de dialogar, d'entendre's, de fer una determinada política dins l'Estat espanyol prové simplement d'aquí: hi ha tota una classe de polítics que no llegeix. No escolten les veus dels llibres, d'igual manera que no escolten les veus dels carrers quan es manifesten, o les de les urnes quan posen en dubte les fosques inèrcies del poder. Qui no sap llegir una cosa difícilment en llegirà una altra. Espanya és sobretot un fracàs de la cultura democràtica –de la cultura del llibre liberal: negociació, pacte, il·lustració, diàleg, fidelitat a uns principis–; no ens ha de sorprendre que caigui a trossos, encara que amenaci de morir matant. Qui no llegeix està condemnat a tots els fracassos polítics i a temptejar amb les embrutidores derives autoritàries.

Llegir sobretot serveix per a no tenir por, i per tant a alliberar-nos. Llegir enforteix l'esperit perquè ens adonem dels límits del que és possible, i de les il·limitades forces de l'esperit humà per a crear nous horitzons. Llegir ens dóna humor, i esperança, ens recorda les complexitats de la justícia, de la moralitat humana, ens cura de l'instint de jutjar sense comprendre. Llegir ens fa humils, i ens recorda la importància de l'ambició.

Llegir és excitant perquè ens posa en
la pell d'altres éssers, i podem viure d'altres vides a través de l'empatia, cosa que reforça els nostres vincles amb la resta de
la humanitat. La lectura és la millor xarxa social que s'ha creat mai, la que connecta veritablement amb la vida –i la mort!–
dels altres: amb els seus somnis, quimeres
i més secretes aspiracions. I la millor realitat virtual és la que continuen creant els novel·listes.

Els beneficis del contacte amb la lectura arriben al cervell: aquest òrgan creix, millora –posa barreres contra l'Alzheimer, diuen els que en saben–, s'acostuma a la focalització en un sol assumpte, cosa que en l'era d'internet i de les comunicacions ràpides és poc freqüent. Qui llegeix pensa millor, amb més claredat i creativitat, i és probable que acabi parlant millor, desenvolupant una més gran capacitat d'influir en els altres. La diferència entre una persona que llegeix i una que no pot acabar sent abismal, tant en el terreny psicològic com en el moral (també en el nivell d'ingressos que hom acaba gaudint).

La millor manera d'apropar els llibres a la gent és el contacte amb un lector ja format, que ens conegui i sàpiga quina mena de llibres ens convenen. Els lectors creen lectors; coneixen les veus i ens hi porten perquè les gaudim nosaltres, des de l'entusiasme. Ara que comença el curs escolar s'estableix de nou el vincle entre els professors, mestres i alumnes. Dels professionals de l'ensenyament en depèn parlar dels llibres, si és que a casa falla aquesta dimensió. Els mestres saben de què parlen, i el seu exemple sempre ha estat il·luminador. Són els guardians del tresor, els portaveus de tot el que podem arribar a descobrir. Saben del goig i del que aporta.