‘Laia': un Espriu molt ‘lorquià'

La novel·la Laia, d'Espriu, és un marit maltractador i bevedor, un fill invàlid i empestat, finat en una caixa blanca, un pretendent penjat i un amant que el mar s'empassa. Hi pesa, i molt, com una llosa, l'entorn: repressiu, el del poble petit de pescadors, i on la dona diferent és la llavor del mal. L'adaptació que n'ha fet Lluís Danés per a TV3 és d'un format molt teatral, començant per l'escenografia de Sinera, un encerclat de fusta blanca que, tot i la lluminositat del mar, és asfixiant. El sexe hi és explícit –des de l'escena del somni eròtic contraposada a la brutalitat real de la nit de noces–, però sobretot la tragèdia, que sona a repic de tambor, a dansa de la mort. Podria ser grega, però és una Laia lorquiana, amb un lament final: el cor de dones negres abraçant-la en el seu dol etern.