Una vella revolució

Abaixo el volum de la ràdio. Es nota que ha començat el curs escolar: hi torna a haver un debat encès sobre el calendari lectiu, les vacances i els horaris d'alumnes i professors. Fa dies que tinc l'agenda atapeïda i les programacions s'amunteguen entre fulls informatius. Cada inici de curs s'assembla una mica, sé el pa que s'hi dóna: motivació dels alumnes, manca d'hàbits d'estudi, qüestionament del sistema educatiu i, ja no diguem, de l'aplicació forçosa de la Lomqe. L'ensenyament s'ha convertit en un afer polític, un estira-i-arronsa que permet donar voltes a la centrifugadora i sospirar quan algun tertulià alaba el sistema educatiu finlandès, el d'Islàndia o d'altres països on tallen el bacallà. Fa gràcia que sempre comparin això amb allò, mitjons amb mitges, fogons de gas amb vitroceràmica, cases nòrdiques amb xalets mediterranis, alumnes i profes d'aquí i d'allà... He sentit un jove comentant a Flaixbac que cap dels seus profes no s'assembla al Merlí televisiu. Mira, noi, és que els alumnes, en general, tampoc us mostreu gaire sovint com la troupe entusiasta que aplaudeix les sortides de to del profe de ficció. Moltes classes són bastant més heterogènies i complexes que les que apareixen als platós televisius.

Comparteixo amb molts ensenyants l'interès per reinventar-se constantment en una feina difícil i apassionant. Ja se sap, els profes reals som com els entrenadors de futbol: o no tenim importància o tenim culpa de tot. Però el repte educatiu no es limita als temaris de les assignatures, no té sentit sense la motivació ni la conquesta del respecte que com a adults ens mereixem des d'una autoritat guanyada diàriament. A l'inici de curs en algunes classes llegeixen el cèlebre discurs de Steve Jobs que exhorta els estudiants a continuar “tenint gana”. És un text ben estructurat, d'estil autobiogràfic, que convida els estudiants a no abandonar mai els projectes que els motiven a la vida. Sembla una bona manera de parlar de l'excel·lència i d'una actitud de superació constant que ens capacita per viure més creativament. Les pautes establertes es poden canviar per aconseguir que els alumnes participin més a les classes, però acabo de veure un documental de TV3 que analitza el que anomenen “una revolució educativa” basada en projectes de treball, un sistema que ja aplicaven moltes escoles als anys 80. D'altra banda, les noves tecnologies només són eines i no podem prescindir de l'educació en la formació de criteri ni dels valors humanístics. Fa una mica d'angúnia veure nens i adolescents abduïts per pantalles tàctils i, en molts casos, sobreprotegits en excés. No hi ha fórmules infal·libles, però l'educació 2.0 pot anar acompanyada de valors 1.0, motivació i una bona dosi d'esforç. No ens demana això la vida?