El vàter d'or

De la boca d'entrada a la de sortida. Vint segles després que el poeta llatí Marcial es burlés de Bassus en un epigrama perquè bevia en una copa de vidre però, en canvi, buidava el pes del ventre en un orinal d'or, al Guggenheim de Nova York un artista italià ha instal·lat un vàter, també d'or, al servei de tothom. Un vàter públic però amb limitacions: “No provi d'aixecar la tapa! Pesa molt!”, indica una de les treballadores del museu a la gent que fa cua perquè vol buidar el pes del ventre. (I ho torno a escriure tal com va traduir l'epigrama Narcís Figueras al començament de “L'orinal d'or”, la quarta part de Curset de natació d'Antoni Puigverd). La invectiva de Marcial era sobretot una burla. “Pagues més pel que treus del teu cos que no pel que hi entres”, recriminava a Bassus. La instal·lació de l'artista italià ha estat assenyalada com una provocació. Però a qui provoca? I a qui interpel·la? Ningú no ho diu. Periodistes i articulistes s'han estimat més recordar l'urinari que va exposar Duchamp l'any 1917. També a Nova York. Ja ho saben: els urinaris solen estar en fila. N'hi ha de suspesos i n'hi ha de recolzats a terra. Els trobem als lavabos dit públics: tothom pot entrar-hi, tothom pot triar el que vulgui, cadascú el seu. ¿Però l'artista italià que ha instal·lat un vàter d'or ho hauria fet si hagués sabut que ningú no hauria fet pública la seva obra? ¿I ja és prou conscient que si ho ha pogut fer és perquè el turisme cultural necessita, diguem-ne, aquestes obres? No hi vagin, doncs. I no en parlin gaire. Per artistes, els de l'edat mitjana. No provocaven. Però tampoc no signaven. I a vostès què els sembla que quedarà més: el vàter d'or o el que feien els d'aquella època?