El llibre que em faltava

L'amic Eduard Puig Vayreda (cal escriure dos cognoms perquè a Figueres hi ha d'altres Eduards Puig) acaba de publicar un llibre que ha titulat Vuits i nous i cartes que no lliguen. Com se sap, els vuits i nous són, en el joc del truc, les cartes que es deixen de banda perquè no valen res o quasi res. Al pròleg escriu que la selecció de textos del llibre són peces de descart, cartes oblidades que conserven però una mica de color o algun contingut entenedor.

Quan li vaig dir que el llibre l'havia llegit en tres intenses sessions, que m'ho havia passat bé i que m'agradà molt, em respongué que l'amistat no és pas precisament el requisit més apropiat per a la crítica literària. Els que coneixem l'Eduard ja sabem que és mestre en l'art de relativitzar, un irònic esmolat instruït en el gust de les coses subtils, sever i divertit alhora, que és un cristià antidogmàtic… i essencialment, per a mi, un amic. Em veuria amb cor d'omplir a vessar aquest paper, escrivint el que en penso, com el veig. I el llibre puigvayredeja tant, que em semblava tenir-lo al costat conversant, valorant, blasmant. Des que m'he jubilat, com que em paguen per no fer res i tinc més temps, he agafat el costum de rellegir immediatament els llibres que m'han agradat, de manera que empalmo l'última pàgina amb la primera, i el torno a llegir de cap a cap. És el que he fet amb Vuits i nous i cartes que no lliguen, i he constatat que és el llibre que em faltava per acabar de conèixer l'Eduard.

Hi ha de tot: articles publicats a la premsa figuerenca, papers que no van arribar a veure la llum (molt interessants), hi ha cròniques de viatge, escrits del seu blog (que, diguem-ho tot, és d'una freqüència notablement amfibòlica), hi ha presentacions de llibres, intervencions especialitzades en el Segon Congrés Català de la Cuina... Li volia escriure comentant alguns temes; ho faré, però ara li vull dir que una de les coses que més m'agradarien seria anar a Roma amb ell i passar-hi unes setmanes. Ho dic perquè la crònica Tres vistes de Roma i un telegrama és un text deliciós que provoca gran salivera. Aconsegueix (almenys pel que fa a un servidor) inflamar de sobte el que en podríem dir les glàndules viatgeres. Després de llegir-lo, m'han entrat unes ganes boges de tornar a Roma, aquest vegada amb ell… i algú més que podríem triar –amb comptafils, és clar.