La mentida de la veritat

Vull explicar una història real i, com totes les històries reals, aquesta conté una mentida. Ho diu un dels personatges de L'home de les mil cares, la pel·lícula dirigida per Alberto Rodríguez que s'acaba d'estrenar als cinemes. El mateix director ha resumit el film dient que ens encara amb les nostres pròpies escombraries. En realitat vol dir que ens encara amb un passat no massa llunyà en el qual la majoria d'electors que acudien a les urnes quan es convocaven eleccions espanyoles votaven a favor del partit representat per Felipe González. El guió ens trasllada a aquella època convulsa i confusa, i recrea uns fets que van succeir precisament sota el mandat de González, protagonitzats per l'enigmàtic espia Francisco Paesa. Hi ha un cert paral·lelisme entre els dos personatges que, igual com passa en els millors thrillers, mai van compartir ni un sol fotograma de la realitat. També hi ha una diferència clara: el primer va limitar la seva habilitat per a l'enganyifa al món de la política, mentre que el segon va bolcar-la en el món dels rapinyaires. Pel que fa a González, ja no és el que era. Ha perdut poder i ha guanyat diners, en un exemple diàfan d'això que ara en diuen portes giratòries i que sempre se n'havia dit endollisme. Des d'aquesta posició acomodada i un pèl cínica, l'antic president del govern espanyol aprofita qualsevol faristol per intentar donar lliçons estratègiques, fins i tot morals, als dirigents socialistes que miren de recompondre les restes del projecte que ell va deixar esmicolat per la trencadissa d'una corrupció irrespirable. Corrupció que va acabar afectant fins i tot la direcció de la Guàrdia Civil, tal com recrea la pel·lícula. González, però, sembla haver oblidat amb molta facilitat aquell naufragi de credibilitat que va capitanejar. I sembla haver oblidat també que va marxar després d'enganyar l'electorat amb falses promeses de regeneració. Les mateixes promeses falses que ara fa el candidat del PP que González voldria que continués de president.