Sense baixar de l'autocar

Demà sonarà el timbre que crida a capella els parlamentaris, com passa sempre que hi ha sessió. La crida aquest cop serà la de les grans ocasions: el president Puigdemont se sotmet a la moció de confiança. Pel que fa al resultat, no cal patir. Puigdemont té els vots al sac. Els va tenir des del primer moment que va pujar a l'estrada, ara fa ja uns quants mesos, i va plantejar aquest debat. Fins i tot s'ha permès fer esperar els cupaires uns dies més del compte abans no hi ha iniciat les converses. Com una vegada em va explicar Francisco García Prieto, president de la Fecac avui odiat però un dia totpoderós, fer esperar els altres “és un senyal de poder, una mostra que tu ets qui mana”. Llenguatge no verbal.

Carles Puigdemont és una persona intel·ligent. Molt. La moció de confiança és una eina per redreçar el confús rumb de les relacions entre Junts pel Sí i la CUP, o el que és el mateix, les relacions entre el govern i el seu principal i incòmode aliat. El que fa Puigdemont és apartar el carro i els bous i posar-se ell al davant, tot demostrant a les seves perilloses amistats i també a ERC i el PDC –o com s'acabi dient– que en aquest camí cap a la independència cal una actitud decidida, gens condicionada a estratègies polítiques que pensen en un demà que, si no ens espavilem, no arribarà. Puigdemont s'ha carregat el país a l'esquena i, vinga, anar-hi anant, que se'ns fa tard.

La moció haurà aconseguit refermar el lideratge de Puigdemont en tots els fronts i li deixarà el camí lliure per explicar, si ho troba oportú, què hem de fer ara tots plegats. El rellotge corre i a Catalunya tot se li posa bé. Els polítics espanyols van de ridícul en ridícul; els socis comunitaris comencen a impacientar-se per tanta indecisió i indolència; l'economia catalana creix per les exportacions; i les inversions, lluny de baixar com pronostiquen des de Castella, no fan altra cosa que anar pujant, i ens van deixant dels primers del rànquing europeu. Mai tindrem una oportunitat millor. Potser ni tan sols en tindrem una segona. Aquest és el nostre moment de la veritat, l'instant decisiu, només nosaltres podem espatllar-ho.

Per no espatllar-ho necessitem dotar-nos d'uns pressupostos que permetin disposar de la flexibilitat econòmica necessària per fer front a la part final del procés i al dia D+1, és a dir, a l'endemà. És de sentit comú que uns pressupostos autonòmics, com són els actualment vigents, lliguen el govern de peus i mans. La CUP ha d'entendre que fins i tot per fer la revolució calen diners, i quan la revolució es fa per vies pacífiques te'n calen per demostrar a la població que la teva prioritat són les polítiques socials i no pas pagar els interessos del deute, entre moltes altres coses.

Hem d'aclarir, doncs, l'horitzó econòmic per generar polítiques de confiança entre aquells catalans que encara dubten entre si surt o no a compte marxar d'Espanya. Fets, no paraules, que diria en Montilla.

Amb president reforçat, amb un independentisme unit –dins d'un desordre– i amb uns pressupostos aprovats, només cal prémer l'accelerador i posar-se d'acord sobre com fem la desconnexió per aconseguir passar, en termes torcuatinos, de la llei a la llei sense trencar gaire res. A hores d'ara es fa difícil creure que algú cregui realment possible –més enllà del postureo que cada partit fa– que Espanya acordi un referèndum vinculant amb nosaltres, es plantegi com es plantegi. Per tant, el que li convé fer a l'independentisme és posar-se d'acord en quina és la millor fórmula per arribar a la llibertat. Seguir el full de ruta? Modificar-lo per incloure un referèndum unilateral d'independència? Fem el que fem, Espanya no validarà res. Per tant, hem de fer allò que en termes internacionals sigui més ben rebut, el que ens doni legitimitat i, sobretot, reconeixement en l'àmbit dels estats sobirans. No paga la pena enfangar-se en un debat estèril sobre si la teva solució és millor que la meva. El primer que cal fer, i suposo que aquest serà el principal argument de la intervenció del president Puigdemont quan parli de futur immediat, és dotar-se de legitimitat jurídica. O sigui, d'unes lleis pròpies. Puigdemont ha llegit Lakoff: els espanyols estan en el seu marc, nosaltres en creem un de nou i, si volen alguna cosa, que siguin ells els que discuteixin a partir de les bases dels nostres raonaments jurídics.

La moció de confiança serà molt útil, també, per veure quina postura prenen les forces de la indecisió, es diguin Catalunya Sí que es Pot o En Comú Podem. Ara que ja sabem que d'una manera o altra decidirem, el que ens cal és saber què decidirem. Que s'afanyin. Que es facin grans. El país els necessita, però no serien els primers en errar el camí. Mireu el PSC.