La identitat d'Andújar i de Colom

Arran del pregó de la Mercè i de la proposta de la CUP de retirar el monument a Colom ha ressorgit un debat que, digueu-me ingenu, em pensava que estava enterrat: el de la identitat. Javier Pérez Andújar va fer un pregó on va reivindicar “els altres catalans” de Candel i els sorollistes oficials i oficiosos es van encarregar d'assenyalar que aquests “altres catalans” eren els catalans autèntics, els obrers, els migrats, els bons. Els mateixos que fa uns anys acusaven Jordi Pujol de donar carnets de bona catalanitat ara pequen del mateix, de dir quins són els catalans que han construït la Catalunya real i els que s'ho miraven des del despatx de la fàbrica. Com si no hi hagués paletes de 8 cognoms catalans o empresaris vinguts de Múrcia. Com si no tots fóssim catalans. Pujol va intentar acabar el debat amb allò de “és català qui viu i treballa a Catalunya i se'n sent”. Després de 30 anys d'allò podríem trobar múltiples varietats: “és català qui paga els seus impostos a Catalunya i rep 2.200 euros menys cada any a canvi”. Això sí que és inclusiu: afecta a tothom, als Capdevila i als Fernández. I als El-Homrani i als Pissarello. Aquests dies m'he preguntat qui és més identitari, si aquell que menysté un castellanoparlant independentista o aquell que ho celebra. Junts pel Sí va obtenir més d'1,6 milions de vots. La CUP, més de 300.000. Em costa d'imaginar que hi hagi quasi dos milions de burgesos catalanoparlants. Suposo que deu ser perquè la majoria de l'independentisme no pregunta quin idioma parles a casa ni si ets més de Loquillo que de Brams. L'independentista et preguntarà abans si ser administrativament espanyol et surt a compte, perquè emocionalment pots ser el que et doni la gana. I m'imagino que per aquí plora la criatura: reprendre un debat quasi etnicista perquè el pragmàtic (et surt a compte?) està pràcticament perdut. I Colom? Doncs res, que més enllà de la curiositat, per al nou país importa ben poc si va néixer a Gènova, a Felanitx o a la Barceloneta.