Una altra Antígona

Hi ha imatges que tenen el poder de resumir una època. Fa pocs dies, arran d'un debat electoral dels comicis bascos, Pilar Zabala (candidata de Podemos) va guardar sis segons de silenci etern davant d'Alfonso Alonso (candidat del PP basc), després que aquest li hagués etzibat que “con arreglo a la ley” ella no es podia considerar una víctima del terrorisme. És una d'aquelles imatges en què cristal·litza el frau de la democràcia espanyola, hereva d'una pretesament modèlica Transició en què tot es va decidir a través d'una baralla amb les cartes marcades. Com el lector ja sap, Joxi Zabala, germà de Pilar, va ser assassinat pels GAL i fou enterrat amb calç viva. Pilar Zabala i Alfonso Alonso han reeditat l'antic mite d'Antígona, l'heroïna grega que per ordre del govern de Creont no pot enterrar el seu germà amb els corresponents honors fúnebres. Alonso i Creont no estan sols. Felipe González ha deixat passar còmodament els anys sense refusar la ics dels GAL i anant a les portes de la presó per abraçar els arquitectes del terror. Zapatero ha declarat que la Constitució espanyola es més important que la democràcia. Margallo ha dit que “un atac terrorista se supera; la dissolució d'Espanya, no”. Avui, en aquest oxímoron anomenat democràcia espanyola, sabem que era mentida que “sin violencia se puede hablar de todo”. Mentrestant, els intel·lectuals espanyolistes només apel·len al compliment de la Ley, la seva llei, que en el context actual no és cap altra cosa que una manera més de legitimar un estat de setge. Aflora el llenguatge de Creont, dels molts Creont.