El catolicisme de Colau

Hipòtesi no validada: les persones decents estan d'acord que les administracions occidentals han de fer els possibles perquè ningú, criatures o no, dormi al ras; i que han de fer mans i
mànigues perquè això sigui així més enllà de la tensió emocional que puguin provocar les imatges d'una família desnonada amb tres o quatre criatures petites. Entrats en aquesta presumpció, si no estem afectats per la ximpleria anomenada bonisme, immediatament se'ns plantegen una sèrie de peròs relacionats amb –hi
passaré de puntetes– la irresponsabilitat d'haver estirat més el braç de la petulància que la màniga de la prudència. Només una mostra. Si el ciri administratiu és curt però la processó de damnificats és llarga, arribarà el mannà per il·luminar el desert d'embarrancats amb hipoteques que un dit de seny ja evidenciaven inassumibles? I, a
la vegada, garantirà que els jubilats segueixin cobrant el lloguer d'un pis que, per responsabilitat, havien estalviat per pal·liar l'exigua pensió?

Sobre aquest paisatge ha emergit i s'ha consolidat una nova confessió que en podríem dir catolicisme okupacional, i
Colau en seria la priora. No es pensin pas que ara vulgui presentar aquesta dona, que havia repetit que mai no es dedicaria a la política, com una nova mare de Déu laica i obliqua. No. Deixarem l'alcaldessa amb el que sembla: la megaabadessa d'un convent en què són més que els xinesos de l'acudit. Anem al que Colau pontifica: la variant terrenal del catolicisme centrada en la fàcil salvació universal hipotecària o arrendatària. Naturalment amb notori èxit entre els pecadors, és a dir, entre alguns hipotecats i arrendataris insolvents, convertits per defecte en ocupes efectius, i els aspirants a ocupes. Segons la doctrina colauiana, impartida des del púlpit de la tele i del Twitter, amb un simple tràmit –només cal confessar-ho als sacerdots de la piràmide que ella pivota–, tothom ha de tenir garantit el pis; la vida que hagin portat els aspirants al cel immobiliari, com la del fill pròdig, no té cap importància.

Per què en diem ‘catolicisme colauià'? Tiro pel dret amb el risc d'indisposar-me amb els meus amics catòlics, entre els quals mitja dotzena de capellans. El catolicisme és l'única de les religions potents que disposa –fem-ho curt i actual– d'una colossal tecla de reset (islam, judaisme i resta de cristianismes, de sèrie no porten aquesta reiniciació). El catòlic cràpula recupera els punts del carnet –per als iniciats, l'absolució– confessant-se de les atzagaiades comeses, penedint-se'n i procurant redireccionar-se –abans se'n deia propòsit d'esmena–. Cap responsabilitat, penedir-se i esmenar-se, que evoquen això que ara en diuen rehabilitació; com que la intenció de reconciliar-se amb l'Altíssim és el que compta, els resultats deuen ser modestos, i no cal que evoquem penediments i esmenes subtils: el popular colesterol, amb quants redimits compta?